Celestina

informació obra



Adaptació:
Brenda Escobedo, José Luis Gómez
Producció:
Teatro de la Abadía, Compañía Nacional de Teatro Clásico
Companyia:
Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets:
Marta Belmonte, Diana Bernedo, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, José Luis Gómez, Chete Lera, Nerea Moreno, Inma Nieto, Raúl Prieto, José Luis Torrijo
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Caracterització:
Lupe Montero, Sara Álvarez
So:
Javier Almela
Vestuari:
Alejandro Andújar, Carmen Mancebo
Escenografia:
Alejandro Andújar, José Luis Gómez
Composició musical:
Eduardo Aguirre de Cárcer
Autor:
Marc Artigau i Queralt
Direcció:
Marc Artigau i Queralt
Sinopsi:

José Luis Gómez es posa a la pell de l’alcavota més coneguda de la literatura universal, per dirigir i fins i tot per protagonitzar aquest clàssic sobre el funcionament del món segons les lleis mercantils del desig i del profit immediat, on la profunditat dels personatges no queda subjugada a la seva condició social.

Crítica: Celestina

21/10/2016

carn d'inquisició

per Francesc Massip

Els tres rols de força de La Celestina són Calisto, Sempronio i, lògicament, la vella alcavota. Sobre aquest trípode se sosté l'obra. En el present muntatge, la pota més ferma l'encarna, sense cap dubte, José Luis Gómez, amb una interpretació enèrgica, dúctil, matisada i alhora frondosa de la cèlebre adobavirgos, amb elements d'utillatge d'especial intensitat i sentit com l'inquietant ull de vidre, i altres ben galdosos com la inversemblant bossa de mà que tragina i el feix de bitllets de banc per visualitzar les cent monedes d'or amb què comença a untar-la el jove enamorat. Ara bé, ni aquest (Raúl Prieto) ni el seu criat (José Luis Torrijo) estan a l'alçada interpretativa que requereix la peça i l'espectacle coixeja de forma ostensible. Més versemblant i colpidora resulta Melibea (Marta Belmonte), delicada i trencallosa en el seu boquejar de peix fora de l'aigua quan ha tastat el verí de l'amor. La seva lluminositat recolza en una molt decidida Lucrecia (Diana Bernedo). Fa de pare un Chete Lera que el directe escènic deixa molt lluny dels seus encerts cinematogràfics. L'adaptació no acaba de ser prou àgil, i a l'espai escènic li convindria una sobrietat radical. Tanta plataforma, escales i passadissos fan més nosa que servei, en canvi l'escenari inclinat és tot un encert.