Celestina

informació obra



Adaptació:
Brenda Escobedo, José Luis Gómez
Producció:
Teatro de la Abadía, Compañía Nacional de Teatro Clásico
Companyia:
Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets:
Marta Belmonte, Diana Bernedo, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, José Luis Gómez, Chete Lera, Nerea Moreno, Inma Nieto, Raúl Prieto, José Luis Torrijo
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Caracterització:
Lupe Montero, Sara Álvarez
So:
Javier Almela
Vestuari:
Alejandro Andújar, Carmen Mancebo
Escenografia:
Alejandro Andújar, José Luis Gómez
Composició musical:
Eduardo Aguirre de Cárcer
Autor:
Marc Artigau i Queralt
Direcció:
Marc Artigau i Queralt
Sinopsi:

José Luis Gómez es posa a la pell de l’alcavota més coneguda de la literatura universal, per dirigir i fins i tot per protagonitzar aquest clàssic sobre el funcionament del món segons les lleis mercantils del desig i del profit immediat, on la profunditat dels personatges no queda subjugada a la seva condició social.

Crítica: Celestina

25/10/2016

José Luís Gómez es transforma en memorable alcavota , i ens recorda que Rojas era un gran transgressor

per Ramon Oliver

Deixem de banda l’honor –un tema que com sabem portava de corcoll als grans autors clàssics del Segle d’Or del teatre espanyol posterior a Fernando de Rojas, i amb el qual acostumaven a posar-se una mica pesadets - , els nobles sentiments, la dimensió espiritual de les nostres accions, l’escenari gairebé sacralitzat propi dels autos sacramentals, o  l’amor sublimat. I toquem dempeus a terra: al món que ens envolta, tot és desig i mercaderia. Darrera les més exaltades paraules amoroses (pròpies de la gent que pertany a un alt escalafó social, com és el cas de Calixto i de Melibea)  no hi altra cosa que la força d’una luxúria que em permet extreure d’ella bons beneficis, si sé actuar com ho fa Celestina. Tot i que també l’avarícia i l’afani pels guanys em pot portar a caure en la mateixa ceguesa en la qual fa caure la luxúria, i em pot fer perdre la realitat de vista i propiciar la meva perdició ; és així com Celestina acaba  sent víctima de la seva pròpia astúcia lucrativa. Això,  encara que en el muntatge dirigit i interpretat per José Luís Gómez ( i la seva magnífica interpretació plena de sornegueria amb accent difusament andalús i aires agitanats, constitueix sens dubte el gran reclam d’aquest espectacle) , Celestina se’n vagi d’aquesta  vida fent-li banyes al món amb una mà que sembla emergir de la tomba per tal de mostrar el caràcter irreductible de la nostra més notable alcavota escènica.

Ja ho he dit: a la memorable novel·la escènica de Fernando de Rojas tot o gairebé tot  es mesura a partir de la força del desig sexual  (que es fa aquí explícit d’una manera ben poc habitual al teatre espanyol d’èpoques posteriors a aquesta obra)  , i del desig crematístic . I tot o gairebé tot el que fan els personatges ( dels més aparentment nobles als més obertament marginals) , ho fan atiats per la força d’aquest doble desig. Però Fernando de Rojas, no se n’està tampoc de recordar-nos que “La tragicomedia de Calixto y Melibea” està sacsejada per les mateixes casualitats i fatalitats que sacsegen la tragicomèdia de qualsevol persona. Una mala caiguda la pot tenir tothom: fins i tot, un amant ardent acostumat a saltar atlèticament alts murs per tal de plantar-se al jardí de la seva estimada. I , per dir-ho a la manera en què ho diu el príncep Hamlet, la resta és silenci. Vull dir que a l’obra de Rojas, sembla ben clar que quan arriba la mort, arriba el “mutis” definitiu. Com a molt , pots fer-li banyes al món per darrer cop abans de dinyar-la. O pots posar-te en pla suïcida romàntica abans de llançar-te al mateix buit en el qual ha acabat caient el teu estimat per culpa d’una mala relliscada. Però com ve a dir el pare de Melibea en el seu esplèndid últim monòleg , esperar quelcom semblant a una altra vida després de la caiguda , seria esperar en va. Més aviat cal quedar-se amb aquell abismal “Never, Never, Never...” que escup el rei Lear amb el cadàver de Cordelia als braços, i assumir que aquest “mai més” constitueix la veritat definitiva. Per cert que al muntatge de Gómez, el pare de Melibea contempla l’escena amb aquell estoïcisme propi de qui té ben assumit   que contra la fatalitat, no s’hi pot fer res. I aquesta barreja entre desig irreductible que es mostra tan egoista com irracional i que es converteix en motor de tots els moviments, i fatalitat que ve a mostrar una mica l’absurd de qualsevol moviment i l’absència d’un Déu protector, constitueix sens dubte un dels factors bàsics que fan que l’obra de Rojas sembli més viva, torbadora i irreverentment lúcida que bona part dels grans clàssics plens de personatges obsessionats amb els codis d’honor que estaven esperant el seu torn a la història del teatre espanyol.

Gòmez inicia el seu muntatge d’una manera crec que un xic dubitativa: la primera trobada entre Calixto i Melibea resulta precipitadament confosa , com si li costés una mica visualitzar aquest esclat sobtat de desig que ha deixat ja marcada per sempre a la parella i ha traçat el seu destí . Però les intencions de la seva proposta es fan del tot paleses a partir de l’estupenda escena en què Calixto rep com a regal el cordó que acostuma a lluir Melibea a la seva cintura; llavors, el director aconsegueix visualitzar gràcies a l’objecte fetitxe aquell punt en el qual allò més sublim s’apropa perillosament a allò més ridícul, i aconsegueix de pas arrencar les nostres rialles mentre el cos de Calixto juga amb el paroxisme. L’espai escènic en el qual es situa l’espectacle –una estructura que mostra diversos nivells connectats per escales- es fa per moments una mica feixuc. Però  resulta ben  útil quan es tracta de visualitzar un món inquisitorial que sotmet a constant vigilància a tots els implicats, i que pot saltar damunt d’ells en qualsevol moment per tal de condemnar-los . D’això no se’n salven ni els jueus conversos com ara el mateix Rojas, ni la gent de mal viure com ara Celestina i la seva colla, ni els transgressors de la moral establerta  com ara la mateixa parella d’amants, ni aquest pare es diria que amb poca fe en la vida eterna. Gómez , malgrat algun puntual desnivell, compta amb un molt eficaç repartiment . I aixeca un espectacle àgil, que sap transmetre de forma notable la fantàstica capacitat de l’original per fer cas nul dels moralismes ( aquí, ningú té dret a condemnar ningú) , i en el qual, sovint irrompen  tocs de direcció tan encertats com ara el d’acabar convertint a tots els personatges en badalls d’unes campanes evidentment no exemptes d’amenaçant simbologia religiosa.