Adaptació teatral de 'La tragicomedia de Calisto y Melibea',
un dels clàssics per excel·lència de la literatura castellana en els
inicis del Segle d'Or, i consagradora del prototip i el terme de la
'Celestina' aquella persona -en aquest cas dona- que fa servir les seves
arts i subterfugis per a obtenir els favors d'algú per al seu/va
pretendent. En realitat, aquesta 'novel·la dialogada' està escrita de
forma que gairebé en surt una dramatúrgia sense gaires afegits.
Ens
conta com Celestina ajuda, amb un seguit d'argúcies, el noble Calisto a
conèixer i seduir Melibea, de no menys bona casa. Ho fa a instàncies
del criat de Calisto, Sempronio, amb el clar objectiu d'obtenir-ne grans
beneficis, i veiem com la trama arrossega Pármeno, l'altre criat,
embolicant pel camí a dues noies que tenen relació amb la vella
Celestina: Elicia que 'treballa' a la seva consolant els clients de la
senyora, i Areúsa, que atorga els seus favors a Pármeno per acabar-lo de
convèncer que prengui part del negoci. Tot es precipita quan sembla que
millor ha sortit la jugada per a tots i totes...
La producció que
ens ocupa, de Teatro de la Abadía (amb José Luís Gómez al capdavant,
fent a més de protagonista) i la Compañía Nacional de Teatro Clásico,
ambdues de Madrid, respon a la idea d'un gran muntatge d'un clàssic, amb
algunes aportacions de les corrents actuals, en forma de proposta
escenogràfica. Aquesta, molt gran i metàl·lica, que consta d'escales i
passarel·les i unes trapes que s'obren i es tanquen al terra de
l'escenari, configuren una estètica força nua i descarregada d'elements
decoratius o que ens remetin a un temps concret. Probablement aquest
espai tan metàl·lic i gran (les escales són als costats, i les
passarel·les molt amunt), forçava als actors a fer grans viatges en
escenes que, segurament, haguessin requerit moviments molt més propers*.
Sigui
com sigui, amb l'habitual solvència de les companyies participants, la
història ens és explicada i ens arriba sense cap mena de problema. Els
joves Calisto i Melibea estan correctes en el seu paper, els pares de
Melibea un pèl fluixos i José Luís Gómez, força bé encarnant Celestina,
encara que no deixo de pensar que hi ha un bon grapat d'actrius que
podrien haver-la tret igual de bé o millor. Res a dir amb la
correctíssima Lucrecia, i per concloure, m'agradaria destacar els quatre
personatges 'criats', com són Sempronio i Pàrmeno, molt convincents i
vius, i les dues 'mosses' de Celestina, Elicia i Areúsa, amb papers
curts, però que en el cas d'Areúsa (Nerea Moreno) no malbarata el seu
moment per a oferir-nos una amarga proclama de les noies desheretades.
També Pàrmeno (Miguel Cubero) va destacar en fer-se molt simpàtic per al
públic amb la seva particular actitud, primer moral, i després, quan té
la possibilitat de tenir a Areúsa, convertint-se a ulls nostres en un
més de la conxorxa per desplomar Calisto.
Sovint els papers dels
criats solen ser més agraïts que els dels senyors. No en va, tots
quatre, juntament amb Celestina, fan de l'escena del dinar a casa
d'aquesta última, la que per a mi és la millor de l'obra, *i que ocorre
en apenes 4-5 metres quadrats.
Una obra, en resum, de bon veure,
ideal per a conèixer a fons el clàssic, on potser les seves més de dues
hores i mitja de durada es fa una mica llargues, especialment quan ja
tot s'ha acabat i es plany la mort de la jove Melibea, en un epíleg
final moralitzant.
