Celestina

informació obra



Adaptació:
Brenda Escobedo, José Luis Gómez
Producció:
Teatro de la Abadía, Compañía Nacional de Teatro Clásico
Companyia:
Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets:
Marta Belmonte, Diana Bernedo, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, José Luis Gómez, Chete Lera, Nerea Moreno, Inma Nieto, Raúl Prieto, José Luis Torrijo
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Caracterització:
Lupe Montero, Sara Álvarez
So:
Javier Almela
Vestuari:
Alejandro Andújar, Carmen Mancebo
Escenografia:
Alejandro Andújar, José Luis Gómez
Composició musical:
Eduardo Aguirre de Cárcer
Autoria:
Marc Artigau i Queralt
Direcció:
Marc Artigau i Queralt
Sinopsi:

José Luis Gómez es posa a la pell de l’alcavota més coneguda de la literatura universal, per dirigir i fins i tot per protagonitzar aquest clàssic sobre el funcionament del món segons les lleis mercantils del desig i del profit immediat, on la profunditat dels personatges no queda subjugada a la seva condició social.

Crítica: Celestina

26/10/2016

A la major glòria de José Luís Gómez

per Josep Maria Viaplana

Adaptació teatral de 'La tragicomedia de Calisto y Melibea', un dels clàssics per excel·lència de la literatura castellana en els inicis del Segle d'Or, i consagradora del prototip i el terme de la 'Celestina' aquella persona -en aquest cas dona- que fa servir les seves arts i subterfugis per a obtenir els favors d'algú per al seu/va pretendent. En realitat, aquesta 'novel·la dialogada' està escrita de forma que gairebé en surt una dramatúrgia sense gaires afegits.

Ens conta com Celestina ajuda, amb un seguit d'argúcies, el noble Calisto a conèixer i seduir Melibea, de no menys bona casa. Ho fa a instàncies del criat de Calisto, Sempronio, amb el clar objectiu d'obtenir-ne grans beneficis, i veiem com la trama arrossega Pármeno, l'altre criat, embolicant pel camí a dues noies que tenen relació amb la vella Celestina: Elicia que 'treballa' a la seva consolant els clients de la senyora, i Areúsa, que atorga els seus favors a Pármeno per acabar-lo de convèncer que prengui part del negoci. Tot es precipita quan sembla que millor ha sortit la jugada per a tots i totes...

La producció que ens ocupa, de Teatro de la Abadía (amb José Luís Gómez al capdavant, fent a més de protagonista) i la Compañía Nacional de Teatro Clásico, ambdues de Madrid, respon a la idea d'un gran muntatge d'un clàssic, amb algunes aportacions de les corrents actuals, en forma de proposta escenogràfica. Aquesta, molt gran i metàl·lica, que consta d'escales i passarel·les i unes trapes que s'obren i es tanquen al terra de l'escenari, configuren una estètica força nua i descarregada d'elements decoratius o que ens remetin a un temps concret. Probablement aquest espai tan metàl·lic i gran (les escales són als costats, i les passarel·les molt amunt), forçava als actors a fer grans viatges en escenes que, segurament, haguessin requerit moviments molt més propers*.

Sigui com sigui, amb l'habitual solvència de les companyies participants, la història ens és explicada i ens arriba sense cap mena de problema. Els joves Calisto i Melibea estan correctes en el seu paper, els pares de Melibea un pèl fluixos i José Luís Gómez, força bé encarnant Celestina, encara que no deixo de pensar que hi ha un bon grapat d'actrius que podrien haver-la tret igual de bé o millor. Res a dir amb la correctíssima Lucrecia, i per concloure, m'agradaria destacar els quatre personatges 'criats', com són Sempronio i Pàrmeno, molt convincents i vius,  i les dues 'mosses' de Celestina, Elicia i Areúsa, amb papers curts, però que en el cas d'Areúsa (Nerea Moreno) no malbarata el seu moment per a oferir-nos una amarga proclama de les noies desheretades. També Pàrmeno (Miguel Cubero) va destacar en fer-se molt simpàtic per al públic amb la seva particular actitud, primer moral, i després, quan té la possibilitat de tenir a Areúsa, convertint-se a ulls nostres en un més de la conxorxa per desplomar Calisto.

Sovint els papers dels criats solen ser més agraïts que els dels senyors. No en va, tots quatre, juntament amb Celestina, fan de l'escena del dinar a casa d'aquesta última, la que per a mi és la millor de l'obra, *i que ocorre en apenes 4-5 metres quadrats.

Una obra, en resum, de bon veure, ideal per a conèixer a fons el clàssic, on potser les seves més de dues hores i mitja de durada es fa una mica llargues, especialment quan ja tot s'ha acabat i es plany la mort de la jove Melibea, en un epíleg final moralitzant.