Celestina

informació obra


Adaptació:
Brenda Escobedo, José Luis Gómez
Producció:
Teatro de la Abadía, Compañía Nacional de Teatro Clásico
Companyia:
Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets:
Marta Belmonte, Diana Bernedo, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, José Luis Gómez, Chete Lera, Nerea Moreno, Inma Nieto, Raúl Prieto, José Luis Torrijo
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Caracterització:
Lupe Montero, Sara Álvarez
So:
Javier Almela
Vestuari:
Alejandro Andújar, Carmen Mancebo
Escenografia:
Alejandro Andújar, José Luis Gómez
Composició musical:
Eduardo Aguirre de Cárcer
Autoria:
Marc Artigau i Queralt
Direcció:
Marc Artigau i Queralt
Sinopsi:

José Luis Gómez es posa a la pell de l’alcavota més coneguda de la literatura universal, per dirigir i fins i tot per protagonitzar aquest clàssic sobre el funcionament del món segons les lleis mercantils del desig i del profit immediat, on la profunditat dels personatges no queda subjugada a la seva condició social.

Crítica: Celestina

21/10/2016

Una Celestina del Sacromonte a l'Alhambra

per Andreu Sotorra
(...) El muntatge «Celestina», amb el segell estètic del Teatro de La Abadía però també amb el més tradicional de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, és una obra difícil d'escenificar perquè és més aviat una novel·la breu. I això obliga els personatges a actuar encotillats pel text que inclou monòlegs dins dels diàlegs i a no deixar res per dir perquè la trama no s'espatlli.

L'actor i director José Luis Gómez ha transgredit d'entrada el perfil del personatge protagonista, el de la Celestina, i s'ha posat en la seva pell en un exercici de transformisme i amb un to que a vegades sembla que baixi del Sacromonte de Granada i a vegades es quedi passejant pels jardins de l'Alhambra amb un discurs i una actitud més senyorívola.

El muntatge, que no s'ha pogut escurçar més enllà de les dues hores i mitja sense interrupció, acaba arrossegant els espectadors per l'audició del text més que per l'acció dels intèrprets. Si bé l'espai escènic és gegantí —veient-ne les estructures, pensava que els ponts volants anirien molt bé per a l'espectacle «In memoriam. La quinta del biberó» i làmbientació de l'Ebre, del Teatre Lliure— la seva utilització sembla més feta per complir amb la grandària d'un escenari que per donar-li un resultat efectiu.

Deia que aquest muntatge respira aires del Teatro de La Abadía però també de la tradició del Clásico que ara fa trenta anys va fundar el desaparegut Adolfo Marsillach. Conjugar els dos estils no es feina fàcil i al final la balança s'acaba decantant cap a un costat o cap a l'altre. M'imagino una «Celestina» totalment trencadora: prostitució contemporània, macarrons explotadors i parella jove manipulada i víctima del seu clan. Esclar que, si fos així, potser aleshores sí que el mateix Fernando de Rojas s'aixecaria de la tomba i acabaria renegant de la seva obra. (...)