Cinemúsica

informació obra



Autor:
Berta Ros
Direcció:
Dani Coma
Intèrprets:
Marta Muñoz, Estela Córcoles
Escenografia:
Cris Vidal, Toni Montero
Vestuari:
Cris Vidal
Vídeo:
Rosa Cardús
Il·luminació:
Lluís Juanet
Assesor de moviment:
Anna Llombart
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Per accedir posa la clau: cinemusica


Veniu a gaudir del nostre petit homenatge al cinema mut, on la música en directe ens guiarà per una història d’històries plenes d’emocions que ens recordaran escenes úniques de la història del cinema en blanc i negre.
Un viatge proper i familiar, pensat per compartir amb els més petits de casa amb l’objectiu de percebre sensacions a través dels sons, la imatge i el moviment.

Comencem? 3,2,1… Acció!


Crítica: Cinemúsica

15/01/2017

Notable equilibri entre cinema, música i proximitat

per Jordi Bordes

Un dels grans perills del teatre és artrevir-se a posar mítics fragments del cinema a escena. sobretot si tenen una trama quea trapa per la seva poètica dle banc i negre i amb un to còmic. És un atractiu que, sovint, acaba perjudicant l'accio a l'escena que hi queda a l'ombra. Un exemple d'aquesta situació és el Foot-ball de Cesc Gelabert, que tot i la bona idea i el discurs de convertir els futbolistes en ballarins amb una pilota, al final, la jugada dels Messi de torn era magnètica. A Cinemúsica, s'hi apropen introduint petits fragments de pel·lícula muda. No hi ha bandes sonores, doncs, però sí acompanyament al piano (i a altres instruments, com la flauta travessera o el trombó de vares). La històrica companyia de claquè Camut Band  ja van fer-hi també una aproximació per a un públic molt ampli amb Tren de somnis (TNC, 2007). Amb Jordi Sabatés al piano i la percussió del claqué, es posava so i volum a les imatges del cinema mut. Cinemúsica, certament, fa un pas al costat del seu exitós Pintamúsica. Després de l'art plàstic (prou suggerent per les formes i els colors) ara s'aborda al món de la imtatge. L'encert és que aquesta és molt limitada i aneca  intercal·lada amb il·lustracions, extrem que garanteix que hi hagi un equilibri favorable al muntatge. Les dues intèrprets, amb una caracterització molt tendra (que evoca sorpresa, il·lusió i entusiasme per compartir) connecten amb els fragments fílmics (Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd...) i també amb la canalla.

Els rodets de fotogragrames, la càmera i les claquetes són elements que viatgen per l'escena sense que, pràcticament, hi interviguin. Són elements enigmàtics per als nens poerò que els pares podran explicar (o insinuar-ho) de tornada cap a casa als germans més grans. Sense necessitat d'una narració concreta, la peça permetque hi assisteixin germans o cosins una mica més grans. Els fragments fílmics i el joc (que preferiblement ha de ser molt retingut) amb els elements que van introduint-se a la moqueta on seu el públic els reconnectarà sense vergonya a un record pròxim. És d'aquelles obres en què tothom somriu. I dóna ganes d'abraçar a tor i a dret, demostrant que no sempre és necessari construir un conte d'aventures clàssic, perquè el que batega és aquest espai creat d'intimitat, tant inoncret com són les notes i la llum que projecta un fotograma.