Segona vida per a Ciutat de vidre, de la companyia Obskené. Cal aplaudir d’entrada el coratge d’una companyia que està sempre disposada a assumir reptes nous i complicats, i que aquí combina els llenguatges del còmic i del teatre a partir d’un material immillorable, les imatges de la novel·la gràfica de Paul Karasik i David Mazzucchelli, adaptació de la novel·la homònima de Paul Auster. Aquesta proposta teatral, guardonada amb el Premi Adrià Gual al Millor Projecte d’Escenificació, es va presentar el juliol passat al Mercat de les Flors, en el marc del Festival Grec 2016, i es pot veure aquests dies —fins al 28 de maig— a la Sala Beckett.
La novel·la Ciutat de vidre, primera part de la cèlebre Trilogia de Nova York de Paul Auster, s’inicia així: “Tot va començar amb un número equivocat, tres trucs de telèfon a altes hores de la nit i una veu a l’altra punta demanant per algú que no era ell”. Aquest principi, que després deriva en fèrtils especulacions sobre com explicar una història, i el percentatge d’atzar o predestinació que hi pesa, se sintetitza en la novel·la gràfica amb la frase “Tot va començar amb un número equivocat”. I aquest enunciat, teclejat en pantalla, marca també l’inici de l’obra de teatre dirigida per Ricard Soler i Mallol, que signa una dramatúrgia conjunta amb Mònica Bofill, a partir de la traducció de Joan Sellent.
Irromp el so d’una trucada telefònica, que, paral·lelament a l’onomatopeia —Ring!— projectada en pantalla, s’amplifica i esdevé cada cop més estrident. Dos narradors —una dona amb un telèfon vermell a les mans i un home amb barret i gavardina— ens posen en antecedents pel que fa a la vida del protagonista, Daniel Quinn —interpretat per Joan Arqué—, que apareix per un lateral i, rere el rectangle transparent que acota la vinyeta, agafa el telèfon. Quinn havia estat un escriptor de culte que, després de la mort de la seva dona i del seu fill, es va recloure en si mateix i va començar a escriure novel·les policíaques amb el pseudònim de William Wilson. Queda del tot desconcertat quan demanen, al telèfon, per l’Agència de Detectius Paul Auster, però ben aviat voldrà estirar aquest fil i jugar a suplantar la identitat del detectiu, com a manera de fugir de la desolació.
Quinn visitarà una casa del carrer 69 Est, i allà hi trobarà Virginia Stillman —interpretada per Nuri Santaló— i el seu marit Peter —Pepo Blasco—. Tots dos estan atemorits per la imminent sortida de la presó del pare d’ell, un professor de la Universitat de Columbia que va sotmetre el seu fill a un cruel experiment. Aquest darrer mostra la seva alienació mental a través d’un llenguatge desarticulat i incoherent, que a la novel·la gràfica es tradueix mitjançant un zoom d’apropament i primeríssims plans de la boca de Peter, i en la posada en escena d’Obskené, a través d’una bafarada de còmic plena de símbols inintel·ligibles que rebla la idea de l’esllavissament mental del personatge.
Assistim a la metamorfosi d’un home devastat, Daniel Quinn, en un investigador aparentment segur d’ell mateix que es fa dir Paul Auster; també, i progressivament, assistim a l’anihilació de la seva consciència. La figura de l’escriptor i la del detectiu són intercanviables, car tots dos escruten el seu entorn i intenten extreure un sentit del garbuix d’objectes i esdeveniments. Poc a poc, amb l’excusa de la indagació, Quinn es perdrà ell mateix. I així ens adonem que el laberint dibuixat en els crèdits inicials evoca no tant la ciutat —del tot determinant en el creixent procés d’alienació del personatge— com els revolts del seu cervell.
En la proposta teatral, s’obvien els referents literaris del gènere negre però s’extrema, en canvi, l’estètica detectivesca. Tampoc pot haver-hi totes les referències a Nova York que apareixen a la novel·la d’Auster, però aquesta absència és compensada per una música jazzística molt distintiva —el so corre a càrrec d’Ariane Lamarre— i pel disseny del dispositiu escènic, entapissat amb plànols de la ciutat. Emmarcats en aquesta escenografia de Josep Carreras, que completen quatre bancs multiús i potencia la il·luminació predominantment freda i efectista d’Adrià Pinar, els tres actors fan de vianants anònims i componen diversos personatges. El moviment escènic, pautat per Andreu Martínez, funciona millor que el treball interpretatiu pròpiament dit, que es veu llastat per un cert desajust del to. Sí que cal destacar, a força distància dels altres dos actors, la bona feina de Pepo Blasco, que sap trobar un registre adequat per a cada personatge, ja faci de Peter Stillman —pare i fill—, de bàrman exhaust i desganat, de recepcionista papissot o de Paul Auster en mànigues de camisa.
Entre els moments més aconseguits de la posada en escena incloem el diàleg de Quinn amb Stillman pare, que li parla del personatge de ficció Humpty Dumpty com “l’encarnació més pura de la condició humana”, mentre una cambrera amb davantal i còfia es mou entre les taules del Mayflower Cafe per acabar servint-li un ou passat per aigua. I aquell altre, a Riverside Park, en què Stillman mostra l’esquelet d’un paraigua com a exemple de la necessitat de crear un nou llenguatge que designi una realitat en creixent desintegració. També apareix com una enginyosa solució escènica el cubell d’aigua que una dona misteriosa li llença a Quinn segons abans que el dibuix de la pluja es desplegui en pantalla.
Resulta un encert que algunes parts de la narració es teclegin sobre la pantalla-vinyeta, amb el so inconfusible d’una màquina d’escriure, i d’altres —la majoria— siguin escenificades i acotades per personatges-narradors. Cal dir, però, que la síntesi operada i les pronunciades el·lipsis argumentals fan que costi seguir el fil si no es coneix l’obra d’Auster o la de Karasik i Mazzucchelli. En aquest sentit, faria falta aprofundir en la peripècia biogràfica del personatge i la difícil situació mental que travessa. El tema de la identitat vertebra l’obra —“L’únic que puc dir és això: Escolteu-me. Em dic Paul Auster. Aquest no és el meu nom autèntic”—, i trobem a faltar un major èmfasi en la qüestió dels dobles, àmpliament explotada en la novel·la, i en reflexions relatives a l’autoria i la paternitat.
L’espectacle és bàsicament una adaptació de la novel·la gràfica —tot i que en comptades ocasions es recorre a la prosa d’Auster, en lloc de fer servir les imatges—. Fins i tot el vestuari, dissenyat per Carlota Ricart, incorpora motius procedents del còmic. Les vinyetes evoquen rètols, façanes i interiors d’edificis i establiments —una biblioteca, un restaurant, la casa de l’escriptor—; imatges evocades pel llibre de Stillman pare, obsedit pels mites del Paradís perdut i la Torre de Babel; el trànsit de viatgers a l’estació de tren on Quinn espera i localitza la seva presa; les seqüències narratives sorgides en diferents converses, etc. La quadrícula ve a ser la mesura de totes les accions i evocacions, i marca el tempo de la narració. I si, tal com afirma Art Spiegelman, la novel·la gràfica de Paul Karasik i David Mazzucchelli constitueix un estrany doble, un Doppelgänger del llibre original de Paul Auster, la companyia Obskené traça, amb la seva versió escènica, una nova pirueta intermedial.
Crítica publicada a Núvol el 16 de maig de 2017
