Ciutat de vidre

informació obra



Companyia:
Companyia Obskené
Autoria:
Paul Auster, David Mazzucchelli, Paul Karasik
Direcció:
Ricard Soler i Mallol
Dramatúrgia:
Mònica Bofill, Ricard Soler i Mallol
Traducció:
Joan Sellent
Intèrprets:
Joan Arqué, Francesc Ferrer, Nuri Santaló
Escenografia:
Josep Carreras
Assesor de moviment:
Andreu Martínez
Il·luminació:
Adrià Pinar
So:
Ariane Lamarre
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Vestuari:
Carlota Ricart
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Teatre Lliure
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

A Ciutat de vidre tot comença amb un número de telèfon equivocat, amb la trucada a Quinn —el protagonista— d’algú que demana pel detectiu Paul Auster. Tot comença com una novel·la negra per convertir-se en una trama inquietant i oberta sobre la desorientació dels individus en la societat contemporània.

És la proposta més nova de la jove companyia Obskené, un espectacle inspirat en el còmic de Paul Karasik i David Mazzucchelli del mateix nom, que és una adaptació d'una de les novel·les més conegudes de Paul Auster.

Ciutat de vidre és un espectacle tecnològic que combina la imatge projectada amb els actors en viu, que recull els mecanismes expressius del còmic i els transforma al llenguatge escènic utilitzant les projeccions. És un espectacle que intriga i interroga, que desorienta i fascina.

Premi Adrià Gual 2015 de l'Institut del Teatre.

Crítica: Ciutat de vidre

14/05/2017

Joc de gavardines en clau de vinyeta

per Andreu Sotorra

De la novel·la a la novel·la gràfica i de la novel·la gràfica al teatre (¿gràfic?). I el recorregut fins aquí ha durat trenta anys. Però sembla com si pel camí s'hagués perdut alguna cosa. En l'estrena molt fugaç —només dos dies— al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec del 2016, ja es va apuntar que aquesta adaptació de «Ciutat de vidre» de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, EUA, 1947) —la primera novel·la de la «Trilogia de Nova York» que va rellançar l'escriptor internacionalment— necessitava alguns ajustos.

El primer ajust, la sala. I aprofitant ara que la companyia Obskené —que va obtenir el premi Adrià Gual 2015 amb aquest projecte— és la resident de la nova Beckett, el muntatge s'ha resituat en un espai més idoni perquè els espectadors estan més a tocar de l'escenografia (¿gràfica?) —obra molt original de Joan Carreras, que ocupa el pla de l'escenari i les làmines del fons per a la projecció de les vinyetes, muntatge molt treballat d'Adrià Pinar i Mònica Bofill—, i gairebé se senten inclosos dins les pàgines de la novel·la gràfica, que els amants del gènere anomenen també còmic.

L'ajust que era més difícil de retocar era la concepció de l'espectacle. Els dramaturgs de la companyia Obskené han volgut experimentar des del primer moment amb la fusió del còmic amb el teatre, una pràctica no gaire habitual, i sense deixar de banda el text del guió de la novel·la gràfica —una altra mostra del llenguatge contemporani del traductor Joan Sellent (la novel·la original va ser traduïda per Albert Nolla)—, ofereixen també un triple suggeriment a la crida d'espectadors: els seguidors d'Auster, no necessàriament gent de teatre; els seguidors del còmic, no necessàriament gent d'Auster; i els seguidors de la companyia teatral, no necessàriament gent de còmic.

Un còctel força arriscat que salva en primer lloc el currículum de l'autoria original que, a més de Paul Auster, compta amb dos reconeguts autors nord-americans de novel·la gràfica o de còmic com Paul Karasik (Washington, EUA, 1956) i David Mazzucchelli (?, EUA, 1960). Va ser Mazzucchelli qui va rebre la proposta de convertir la novel·la del 1985 de Paul Auster a novel·la gràfica, però com que en principi no se'n va sortir, va demanar la col·laboració i coautoria de Paul Karasik. I el resultat, que va veure la llum el 1994, no va passar desapercebut fins a considerar-se un dels còmics nord-americans més cèlebres del segle XX. No va ser fins al maig del 2012 que Angle Editorial el va publicar en català, present encara en el seu catàleg.

Els espectadors assisteixen, doncs, a un viatge en vinyetes en blanc i negre protagonitzat pels diversos personatges de l'obra que es reparteixen els tres intèrprets del muntatge. El que temps enrere va ser poeta, en Quinn, i ara autor de novel·la negra de quiosc (interpretat per Joan Arqué) viu l'època de pair la mort de la seva dona i el seu fill. Engolit per la gran poma —per cert, el director del muntatge va fer el recorregut de l'itinerari de la trama pels espais de Nova York que s'hi descriuren— entra en l'atzar de fer cas d'una trucada telefònica equivocada que rep confonent-lo amb un tal detectiu anomenat Paul Auster (picada d'ullet de l'autor).

És així com Quinn s'introdueix en la vida d'un personatge enigmàtic —que interpreta, entre altres, i amb do de pit que s'agraeix, l'actor Pepo Blasco— que es vol protegir del seu pare arran d'un passat psicològicament fosc. Quinn —el fals detectiu Auster— és rebut per la jove dona del seu client (l'actriu Nuri Santaló) que el posa en antecedents de la situació familiar.

El laberint que per a Quinn representa l'urbs de Nova York és també el laberint de la seva pròpia vida, esmaperdut entre el brogit de la ciutat, el trencaclosques de carrers, tan esmaperdut com entre el seu destí esmicolat i el trecaclosques de la personalitat que ha suplantat per fer-se amb una sortida que tampoc no li dóna la literatura de gènere negre davant el temor de la pàgina en blanc.

¿I un cop analitzat el subconscient del Paul Auster de debò, quin és el resultat de la fusió del còmic amb el teatre de la companyia Obskené? Diria que els espectadors acaben triant una de les dues opcions: o s'enganxen al discurs dels personatges o s'enganxen a les projeccions de les vinyetes que, en un muntatge audiovisual mil·limètric, fan coincidir les accions amb el que mostren.

No hi ha terme mig. Si s'opta pel còmic projectat, els intèrprets són com personatges que entren i surten de les seves vinyetes. Si s'opta pels personatges, en una trama que tampoc no és ni lineal ni senzilla de desxifrar, la projecció de les vinyetes és un complement que fa el paper de sobretitulat, però amb dibuixos.

Diria que la Companyia Obskené ha fet una mena de muntatge penjat a ISSUU, però de carn i os, amb la novel·la gràfica de Paul Auster, passant fulls i saltant vinyetes, apte bàsicament per a fans del gènere i de l'autor, però lluny de captivar la gent més convencional de teatre, malgrat que l'escenografia i la il·luminació hi juguen un paper important i fan que durant una hora i quart ningú no acabi de desconnectar del que reflecteix el vidre a través del qual es mira la ciutat d'Auster. (...)