Ho confesso: al seu moment, no vaig ser capaç de connectar amb “El testamento de Maria” , aquella obra amb el qual l’autor irlandés Colm Tólbín intentava apropar-nos a la sempre verge mare de Déu , oferint del personatge una visió més humanitzada, i atorgant-li aquella veu propia de la qual els evangelis la priven gairebé per complert. D’aquell text, en va fer Agustí Villaronga un espectacle notablement ben interpretat per Blanca Portillo que , malgrat tot, crec que era incapaç de superar les mancances del text. I aquesta ha estat també la mateixa sensació que m’ha provocat la relectura que Tólbín ens ofereix d’una història que porta mil·lennis projectant la seva tràgica ombra damunt la cultura universal en general, i la cultura occidental de forma particular.
Aquest cop, l’autor ha volgut centrar-se en el més criminalitzat personatge d’aquella tragèdia protagonitzada per la més disfuncional de les famílies: aquest cop, l’autor vol que escoltem les raons que van portar a la reina Clitemnestra a actuar com va actuar . I a assassinar el marit – el rei Agammèmnon – amb una brutalitat que va deixar traumatitzats per sempre més a Elektra i Orestes, els fills que amb el temps, acabarien venjant de forma no menys brutal aquell crim. Però aquesta és una altra història que l’actual espectacle no pretén explicar-nos. Per contra, el text finalitza just en el moment en el qual la reina, tocada d’un rampell d’optimisme, arriba a creure que el seu acte, haurà servit per donar pas a un temps de pau, justícia i prosperitat. No cal ni dir, com d’equivocada , anava la reina!
El cas és que Tólbín transforma a Clitemnestra en la narradora en primera persona de la seva història , encara que no li permeti expresar-se només a traves del monòleg: la narrativa de la reina oficia com a veu dominant, però alhora la resta de personatges de la tragèdia són també presents a l’escenari oferint intervencions tan puntuals com innecessàries : si del que es tractava era d’escoltar a Clitemnestra, la resta resulta sobrant. especialment, si tenim en compte que aquestes intervencions, manquen de veritable projecció dramàtica. D’altra banda, l’aparent novetat del punt de vista que adopta l’autor, resulta relativa. Som davant d’una història que se’ns ha explicat prou vegades com per a ignorar encara els dolorosos motius – el sacrifici als deus d’una filla- que van portar Clitemnestra a posar fi a la vida del marit. El text, no ens sorprèn mai amb una visió de la reina capaç d’explorar-ne les seves interioritats psicològiques: es limita a convertir-la en la narradora d’una successió de fets. que culminen amb l’assassinat. I tot i disposar d’una excel·lent actriu com ara Núria Prims, diria que la direcció de Villaronga, l’obliga a un excessiu exercici de sobria contenció . Eludir el gram gest tràgic, no implica eludir també aquella emoció sacsejadora que travessa el personatge quan pren les decisions que prens. La Clitemnestra de Prims demana per moments a crits l’esclat de fúria , angoixa, dolor o sensualitat que aquest muntatge escenogràficament recolzat en un grapat vells matalassos, li nega constantment. S’agraeix l’esforç col·lectiu de la proposta i la seriositat amb la qual ens la presenta el Teatre Principal de Palma. Però es troba a faltar aquella intensitat capaç de fer-nos sentir de debò la veu ferida de la reina venjativa.
