Agustí Villaronga torna al novel·lista Colm Tóibín per revisar una figura femenina que la tradició ha maltractat. Si abans havia donat veu a la Verge Maria (El testamento de María, 2014), ara és el torn de la sanguinària Clitemnestra, sòbriament interpretada per Núria Prims en una producció del Teatre Principal de Palma i Testamento. El cineasta, que també convenç com a director de teatre, adapta amb èxit La casa dels noms a partir de la traducció de Miquel Àngel Vidal.
Una juxtaposició de matalassos descolorits –tons ocres i restes deslluïdes de vermells i blaus– conforma l'escalinata i la monumental porta d'un casal, en una eficaç traducció plàstica d'una grandesa esvaïda. L'escenografia de Rafel Lladó –a partir del concepte original de Susy Gómez, que signa també el vestuari– evoca la decoració mural, ara esmorteïda, del palau dels Atrides a Micenes, al mateix temps que suggereix un trànsit familiar més flonjo o elàstic que el de l'Orestíada d'Èsquil. Sobre aquesta construcció de jaços superposats avança descalça i ferma Clitemnestra, una imponent Núria Prims que narra el seu tràngol amb gravetat i sense esgarips, alhora que escenifica alguns moments del relat. Defugint la declamació clàssica i sense abonar-se al pathos, l'actriu fa emergir el dolor i l'odi, ben covat, d'una mare destrossada i despitosa.
L'adaptació de Villaronga, que s'ha centrat en la primera part de la novel·la La casa dels noms, de l'escriptor irlandès Colm Tóibín, posa en primer terme la versió de l'adúltera i assassina Clitemnestra, monstrum femení d'allò més infamat per tota una tradició de misogínia, i obvia en canvi la perpetració del matricidi a càrrec d'Orestes. Dos grans episodis mítics ocupen la vigorosa rapsòdia: el sacrifici d'Ifigènia a mans del seu pare, el rei Agamèmnon –interpretat per Josuè Gasch–, i la venjança posteriorment ordida per Clitemnestra, mare de la primera i esposa del segon.
En la rememoració del sacrifici s'esmenta l'engany de les noces amb Aquil·les –personatge fugaçment assumit per Marc Bonnín–, que Agamèmnon fa servir com a esquer per convocar mare i filla en un port intempestiu i apromptar la immolació de la noia, a fi d'obtenir el favor dels déus en temps de guerra. Ifigènia –interpretada per Marina Font– es mostra en tota la seva candorosa i profanada joventut, indefensa davant una voluntat que la sobrepassa: “Sé que m'espera un ganivet afilat per acontentar els déus”. El pare proclama que el nom d'Ifigènia serà recordat sempre; la mare adverteix, potser com a amenaça, que el crit de la jove sacrificada els perseguirà a tots.
El temps ja no és cíclic i s'han perdut els vestigis del llenguatge de les pregàries. El poder dels déus s'està dissipant i la impia Clitemnestra, que es delecta imaginant el borbolleig de la sang d'Agamèmnon, maquina el seu pla de venjança sense consultar oracles ni endevins. A palau es conjura amb Egist –Aitor Gabaldà–, home d'acció que es mou entre ombres i que esdevé còmplice, guardaespatlles i amant. La dolça presència d'Orestes infant –Martina Garcia– i l'inquietant deambular d'una Electra a l'ombra –Sara Sánchez– actualitzen i subratllen la importància dels vincles familiars.
La narració alterna amb escenificacions que sovint es tradueixen en esbossos d'accions, perquè allò que s'emfasitza per sobre de tot és la pulsió rapsòdica de Clitemnestra, que –a tall d'exemple– narra la seducció d'Egist al mateix temps que aquest se li abraona en escena. En un altre moment, la protagonista relata alhora que executa dramàticament l'assassinat d'Agamèmnon. Destaca la musicalitat èpica que Tolo Prats ha compost per al retorn de l'atrida, heroi desfasat que s'afigura imbatible i no veu venir el gest venjador de la seva esposa. La malla vermella i emmetzinada amb què aquesta el cobreix abans d'apunyalar-lo constitueix tota una troballa visual, en clara relació cromàtica i temàtica amb la catifa porpra de l'Agamèmnon d'Èsquil. De gran eficàcia plàstica resulta també l'esforçada manera com la reina es posa el vestit, com si s'hi barallés o com si li calgués entrar-hi per la força, agitant-se amb la brusquedat d'una ploracossos o d'una fúria. La il·luminació d'Albert Faura assoleix cotes sobrenaturals quan realça Ifigènia de blanc dalt de les escales, fantasma i recordatori, o en les ablucions del rei abans de ser assassinat.
La tragèdia grega, situada en el prodigiós encreuament entre mite i ritu, és un fenomen que ens resulta en veritat inaccessible. Potser per això l'element tràgic apareix aquí deliberadament desplaçat, igual com el cicle mític en qüestió, que no resta mai del tot dilucidat: ressonen gloriosos els noms dels protagonistes, però no s'esmenten ni Àulida ni Troia. Hi ha, això sí, un sacrifici cruent i una venjança antiga que es revela progressivament alliberada del pes del destí. Al relat de fets remots, que en l’Orestíada apunten cap a la crisi de l'oikos –institució ancestral i patrilocal bastida sobre la continuïtat de la sang i de la terra–, se superposa una constel·lació familiar en procés de restablir el seu ordre. L'adaptació d'Agustí Villaronga abasta només la primera part de la novel·la de Tóibín, en què una empoderada Clitemnestra imagina un horitzó de pau i noves aliances, així com “un futur sense sang per a tothom”.
Article publicat a Núvol el 29 de setembre de 2021
