Com observar un cel nocturn

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Com observar un cel nocturn és una conferència performativa en què la comissària Alexandra Laudo posa en relació fenòmens astronòmics i moments destacats de la història de l’astronomia –i, en particular, del que històricament va ser un dels observatoris astronòmics més importants d’Europa, l’antic Calton Hill Observatory d’Edimburg– amb reflexions filosòfiques sobre la nit, la foscor i les nostres maneres de mirar.

Al llarg de la conferència, Laudo ens parla també de diferents obres artístiques que han explorat aquestes qüestions, i construeix així un relat que és alhora un exercici curatorial i una exposició narrada. La proposta combina referències pertanyents a l’astronomia, la història i la cultura visual a través d’estratègies narratives, i desdibuixa així els límits entre la performance curatorial, l’exposició d’art i la conferència acadèmica. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Com observar un cel nocturn

01/02/2021

La darrera galàxia, en clau gimnàstica rítmica

per Jordi Bordes

Alexandra Laudo signa una reflexió sobre l'astronomia tant directa com plàstica. Amb un simple powerpoint va desgranant conceptes científics (que tenen un rerefons existencialista perquè argumenta la insignificància de la humanitat dins del cosmos, que no sabem abastar). Davant de l'abisme del no saber què hi havia abans o després o què ens depara el Més enllà físic que cap telescopi arriba a conèixer, hi cap l'abstracció de l'art i de l'experiència.

Com a Pinkfish (Premi de la Crítica2019 d'arts de carrer) que es construïa una coreografia de natació sincronitzada per parlar de la cosificació de la dona, ara Laudo utilitza les pilotes, la cinta i els aros per a fer una austera coreografia grupal (amb tres ballarines) que posen moviment i acció a la paraula de la ponent. Un element preciós, que evoca els planetes (les pilotes), les el·lipsis que es fan els uns amb els altres (aros) o les ziga-zagues del cometa Halley (cinta). Evidentment, la poca alçada i limitació escènica de l'Espai Lliure no permet fer grans desplaçaments però és una acció molt necessària per ajudar a transcendir el discurs. La creadora juga amb una cronologia que va apropant la'evidència científica a l'actualitat. I convida, finalment, a què se'n pugui gaudir (en solitari, a la sortida) aprofitant la foscor i el recolliment de la plaça Margarida Xirgu. Al final, mirar de trobar a ull nu, entre els núvols i en racons amb poca contaminació lumínica els rastres del que ha orientat tant mariners com científics. Els primers, era per arribar a port sans i estalvis; els segons, per comprendre els errors del terracentrisme. L'art, que juga sovint amb el negatiu de la realitat imperant (com Entrar a vivir d'Adriano Galante) pot ser un bon aliat per a les ments empíriques de la ciència. La dansa, per exemple, és pura matemàtica (Back àbac).