Fins ara no m’he perdut cap obra relacionada
amb Nao Albet. A partir d’ara, tampoc me’n perdré cap on hi hagi la Claudia
Benito. Certament s’ha preparat molt i ha participat en treballs col·lectius,
però és tan sols el segon espectacle que protagonitza i es menja l’escenari. En
Nao també, com sempre. Aquest cop no és al darrere l’espectacle però està igual
de convincent i entregat. Quin orgull
tenir actors tan joves i tan madurs, amb tanta força i tanta dedicació en els
temps que corren! Felicitats. Un 10.
{Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce} és el primer text del dramaturg Roberto Bolaño ({2666, El policia de las ratas}) i A. G Porta, escrit
a quatre mans l’any 1983. L’acció transcorre a la Barcelona dels 80, aquella
que es movia entre l’eufòria d’una nova llibertat i el recel. A Europa va
esclatar una crisi semblant a la d’ara, que també va començar amb la
deslocalització industrial cap a Orient. Molts joves vivien al límit buscant,
ves a saber on, una base per somiar en
una vida millor. Va ser en aquest context i vivint a Barcelona, quan Bolaño i
A.G. Porta van fer el retrat d’una parella d’aquests joves al límit, situant-los
en un pis, un cap de setmana banyat de sexe, estimulants, alcohol, música i violència. Ell, un escriptoret de pa
sucat amb oli seguidor de James Joyce; ella una dona provocadora, captivadora, instigadora del mal,
lladre, assassina... Vaja, molt dolenta. I guapíssima. Fèlix Pons, adaptador i
director de l’espectacle, deia a la
presentació que es va enamorar de l’esperit gamberro i poètic que desprèn
l’obra, i de les ganes de canviar la narrativa que manifesten els autors,
titllant-los de “percussors de Tarantino”.
L’adaptació que ha fet Fèlix Pons m’ha fascinat. Ha aconseguit que no sàpiga
si el que passa, passa de debò, o és el fruit d’una inspiració passada de
voltes dels protagonistes, per tirar endavant una novel·la que no troba musa. Confesso que, al teatre, en algun moment em vaig perdre. I que quan vaig
sortir, estava perduda del tot, elucubrant si els joves només s’havien
encaboriat buscant una novel·la o si ens explicaven la vida. O meitat i
meitat. Tenir aquest dubte em va anar entusiasmant a poc a poc. Com més hi
penso, més brillant em sembla. No només explica on poden arribar els joves en
una ciutat on ha atemptats, amenaces, pors i poca feina, com feia Bolaño, sinó
que exposa unes claus extravagants per trobar inspiració, amanides amb projeccions en blanc i negre, un de cada, com l’època, que diuen moltes coses. És d’aquells
espectacles que, un cop digerits, requereixen tornar-hi. Ei, i tot i els 80 i la Olivetti que tenen, el vaig trobar radicalment avantguardista en el muntatge. Però
marxen avui, llàstima. Estaré atenta als bolos!
