Consejos de un discípulo de Morrison fanático de..

informació obra



Producció:
Fèlix Pons, Arsenic Arts Studio
Direcció:
Fèlix Pons
Dramatúrgia:
Fèlix Pons
Autoria:
Roberto Bolaño Ávalos, Antoni García Porta
Intèrprets:
Nao Albet i Claudia Benito
Sinopsi:

Consejos de un discípulo de Morrison fanático de Joyce narra les desventures d’Ángel Ros (català, 29 anys) i d’Ana Ríos Ricardi (sud-americana, 22 anys) durant un sanguinari estiu en la Barcelona de principis dels anys 80. Àngel, el narrador, és un escriptor fracassat, cineasta aficionat i baixista ocasional en una orquestra tropical, que coneix a Ana en un dels seus concerts. S’enamoren. A partir de llavors, la sud-americana arrastrarà a l'Àngel a una veloç i irrefrenable carrera delictiva, sanguinolenta, que es desenvoluparà a Barcelona i que acabarà amb la fugida de l'Àngel a París...

Crítica: Consejos de un discípulo de Morrison fanático de..

30/03/2014

Les cabòries per escriure una novel·la quan no hi ha inspiració

per Teresa Bruna

Fins ara no m’he perdut cap obra relacionada amb Nao Albet. A partir d’ara, tampoc me’n perdré cap on hi hagi la Claudia Benito. Certament s’ha preparat molt i ha participat en treballs col·lectius, però és tan sols el segon espectacle que protagonitza i es menja l’escenari. En Nao també, com sempre. Aquest cop no és al darrere l’espectacle però està igual de convincent i entregat. Quin orgull tenir actors tan joves i tan madurs, amb tanta força i tanta dedicació en els temps que corren! Felicitats. Un 10.

{Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce} és el primer text del dramaturg  Roberto Bolaño ({2666, El policia de las ratas}) i A. G Porta, escrit a quatre mans l’any 1983. L’acció transcorre a la Barcelona dels 80, aquella que es movia entre l’eufòria d’una nova llibertat i el recel. A Europa va esclatar una crisi semblant a la d’ara, que també va començar amb la deslocalització industrial cap a Orient. Molts joves vivien al límit buscant, ves a saber on, una base per somiar en una vida millor. Va ser en aquest context i vivint a Barcelona, quan Bolaño i A.G. Porta van fer el retrat d’una parella d’aquests joves al límit, situant-los en un pis, un cap de setmana banyat de sexe, estimulants, alcohol, música  i violència. Ell, un escriptoret de pa sucat amb oli seguidor de James Joyce; ella una dona provocadora, captivadora, instigadora del mal, lladre, assassina... Vaja, molt dolenta. I guapíssima. Fèlix Pons, adaptador i director de l’espectacle, deia  a la presentació que es va enamorar de l’esperit gamberro i poètic que desprèn l’obra, i de les ganes de canviar la narrativa que manifesten els autors, titllant-los de “percussors de Tarantino”. 

L’adaptació que ha fet Fèlix Pons m’ha fascinat. Ha aconseguit que no sàpiga si el que passa, passa de debò, o és el fruit d’una inspiració passada de voltes dels protagonistes, per tirar endavant una novel·la que no troba musa. Confesso que, al teatre, en algun moment em vaig perdre. I que quan vaig sortir, estava perduda del tot, elucubrant si els joves només s’havien encaboriat buscant una novel·la o si ens explicaven la vida. O meitat i meitat. Tenir aquest dubte em va anar entusiasmant a poc a poc. Com més hi penso, més brillant em sembla. No només explica on poden arribar els joves en una ciutat on ha atemptats, amenaces, pors i poca feina, com feia Bolaño, sinó que exposa unes claus extravagants per trobar inspiració, amanides amb projeccions  en blanc i negre, un de cada, com l’època, que diuen moltes coses. És d’aquells espectacles que, un cop digerits, requereixen tornar-hi. Ei, i tot i els 80 i la Olivetti que tenen, el vaig trobar radicalment avantguardista en el muntatge. Però marxen avui, llàstima. Estaré atenta als bolos!