Consejos de un discípulo de Morrison fanático de Joyce narra les desventures d’Ángel Ros (català, 29 anys) i d’Ana Ríos Ricardi (sud-americana, 22 anys) durant un sanguinari estiu en la Barcelona de principis dels anys 80. Àngel, el narrador, és un escriptor fracassat, cineasta aficionat i baixista ocasional en una orquestra tropical, que coneix a Ana en un dels seus concerts. S’enamoren. A partir de llavors, la sud-americana arrastrarà a l'Àngel a una veloç i irrefrenable carrera delictiva, sanguinolenta, que es desenvoluparà a Barcelona i que acabarà amb la fugida de l'Àngel a París...
Per fer una obra de teatre
“modern” cal ficar-hi projeccions, violència, detonacions de
pistoles de fogueig, sexe-drogues-i-rock&roll, un ritme atropellat, una
narrativa discontinua i, per suposat, micros de peu per cantar o per
introduir tota mena d'aparts, salts narratius, d'espai o digressions
diverses. No fa massa temps, a Barcelona, aquest tipus de teatre
rebia el nom de “rigolada”, un estil que en essència beu
d'altres directors europeus que també al seu moment van ser
anomenats “enfants terribles”.
Fèlix Pons és un digne continuador.
Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, relat primerenc de Roberto Bolaño escrit a quatre mans amb Antoni García Porta, entra com un guant en aquesta manera de explicar històries. La fugida endavant de la parella d'assassins enamorats de la violència i la literatura sap trobar la seva lògica interna entre la frenètica successió de cançons dels The Doors, assalts armats i escenes de desfici al voltant de l'únic llit que forma el gruix de l'escenografia.
L'exercici de dramatúrgia és encomiable, així com l'energia i la força dels intèrprets, un Nao Albet que es mou com el peix a l'aigua en aquesta mena de muntatges i Clàudia Benito, que resulta perversa i sensual, malvada i emotiva, de presència captivadora. Conforme el muntatge agafi més rodatge i ritme aquesta partitura de cadència fílmica brillarà encara més. Obra no apta per a pusil·lànimes.