Hi deu haver poques coses tan belles com la conjunció del Vals lent que obre el primer acte de Coppélia -música de Léo Delibes- i el ball eteri de Tamara Rojo, directora artística i ballarina principal de l'English National Ballet, que va debutar al Festival de Peralada amb l'estrena a l'Estat de la versió d'aquest ballet del coreògraf Ronald Hynd. Basat en un sòrdid i aterridor relat d'E.T.A Hoffman, L'home de sorra, que Arthur Saint-Léon i Chrales Nuitter van convertir en un llibret perfectament apte per a la factoria Disney, amagant totalment el punt fosc de l'inventor i constructor d'autòmates Coppèlius, similar al de la majoria de personatges malvats que presenten les faules del mag de l'animació com la bruixa de Blancaneus o la madastra de la Ventafocs. No són dolents blancs, per entendre'ns, sinó que conserven aquella mica de sadisme, aquella ombra d'absència d'humanitat que els fa fascinants. L'acció de Coppèlia transcorre dins de dos diorames immensos, preciosos -1r i 3r acte a la plaça del poble, 2n acte dins la casa de Coppèlius- en què es va convertir l'escenari de Peralada. La feina de Desmond Heeley -escenografia i vestuari- en aquest sentit és absolutament encomiable, i justificades les dues aturades de 20 minuts per fer els canvis.
A Coppèlia, tot és aparentment de la més absoluta puresa i innocència. Coppèlius és un inventor, un constructor d'autòmats que té com a fita vital insuflar vida a una de les seves creacions, Coppèlia, una ballarina robòtica. Mitjançant un petit engany fa creure a un jove del poble, Franz (Yonah Acosta), xicot de la bella Swanilda, que Coppèlia és real, i fins i tot tenen un breu flirt que el jove voldrà continuar. Swanilda l'enxampa i tenen un intercanvi d'impressions, però el primer acte acaba amb els joves reconciliats, tot i que tots dos planegen, per motius diferents, llufar dins la casa de Coppèlius. El segon acte es situa dins la casa de l'inventor. És on es produeixen les situacions més divertides, on destaca el virtuosisme de Rojo en recrear els moviments espasmòdics de robot, i el sentit de l'humor dels autors del llibret, del coreògraf i de Michael Coleman, l'actor que encarna Coppèlius. Aquest, mitjançant enganys atordirà Franz i intentarà transferir la seva ànima a la nina Coppèlia -al més pur estil Frankenstein-, a la qual ha substituït Swanilda, que havia entrat prèviament a la casa i s'hi havia amagat. La jove pagesa enganya Coppelius i finalment, amb ajuda de les seves companyes, deslliura el seu promès. Hi haurà casament, que és el tercer acte de la peça, exultant. Tornem a la plaça del poble, amb solos de l'Albada -esplèndida Shiori Case-, l'Oradora -Begoña Cao-, duets de Swanilda i Franz, i balls corals que es tanquen amb un galop final.
Coppèlia és un ballet alegre, vitalista, equilibrat, que barreja allò clàssic i les danses folklòriques com mazurques o csárdás, que permet el lluïment tant dels solistes com del cos de ball, que està esplèndid. Tamara Rojo és una ballarina molt especial, dotada d'una gracilitat de moviment extraordinària. Quan balla, tot flueix, amb una capacitat d'equilibri espectacular acompanyada d'una tècnica impecable, que es veu adornada amb una expressivitat que du la seva actuació fins a la perfecció. Yonah Acosta li dóna la rèplica a Rojo amb eficiència i brillantor en el ball, però una certa manca d'expressivitat. És l'únic però que se li pot posar a un espectacle que permet sortir el públic satisfet, alegre, optimista i amb la seguretat d'haver format part de quelcom bell.
