Hi
ha un debat pendent, punyent, que encara no s'ha manifestat en tota
la seva intensitat, però que crec sincerament que el món de la
dansa no podrà defugir per molt de temps més. Es tracta de la
posició que l'immens i fonamental patrimoni de repertori (allò que
podem simplificar com a “ballet clàssic”) ha d'ocupar les
properes dècades. No es tracta només de la seva conservació i
posada en escena, a la qual el Festival de Peralada contribueix
decididament. És més aviat demanar fins a quin punt no hi ha una
contradicció en l'acte mateix de la seva programació, quan tots
sabem prou bé que, inexorablement, (re)presentar té precisament
aquest doble sentit de tornar a fer de nou allò que ve de lluny. O
el que és el mateix: actualitzar amb la mirada dels nostres temps
allò que ens ha estat llegat a través de les generacions.
L'English
National Ballet, amb Tamara Rojo com a Directora artística i primera
ballarina, entra de ple en el debat amb aquesta Coppélia
presentada a Peralada: es tracta, al seu parer, d'incloure suports
narratius (de vegades en forma de mímica, altres cops en un context
escenogràfic proper a l'estètica de conte de dibuixos animats) i
fer un ingent esforç de popularització i proximitat al públic, que
aquest agraeix i el Festival ratifica amb el lliurament d'una més
que merescuda medalla d'or a Tamara Rojo, un cop acabada la funció
de divendres 1 d'agost.
Al
capdavall el més immens de la companyia, amb la seva directora en
primer lloc, és una tècnica superlativa, mil·limètrica, precisa i
efectiva que sobretot es fa palesa en les coreografies de grup i en
alguns dels solos i duos de la parella protagonista. La feina, però,
és col·lectiva i cap detall escapa al control de la intenció
general, tant en la primera part, com en els lluïments de la
companyia en la darrera secció de l'espectacle i que provoquen
exaltació i felicitat a qui els contempla. Només hi ha una certa
relaxació en la tensió de l'espectacle en el segon acte, perquè es
troba en falta una major presència de ball.
Ara
bé: la qüestió de fons crec que segueix sense resposta. O millor
dit: no sembla que aquesta versió de Coppélia
aporti cap novetat, excepció feta -insistir és de justícia- en la
inqüestionable capacitat tècnica i expressiva dels intèrprets. ¿És
possible que, contràriament a la seva intenció, un públic format
en la imatge, les seqüències immediates, la multitasca i la
dramatúrgia seccionada pugui veure una obra com aquesta amb una
profunda llunyania més pròpia de la contemplació d'una obra
d'història que d'un art viu i en moviment? ¿Podria ser que aquesta
actualització per la via narrativa i escenogràfica encara faci més
complicat admirar sense entrebancs les filigranes del gest de que són
capaços? ¿És pensable que amb la millor de les voluntats
d'aproximació, es porta al paroxisme i la simplificació una
història que té infinituds de zones obscures i complexitat?
Caldrà
pensar-hi. I correspon molt especialment als seus artistes fer-ho.
Però també a tots nosaltres, perquè art i vida són una mateixa
cosa. Normalment allunyades de nostàlgies impossibles.
..........
Dissabte 2 d'agost, l'English National Ballet & Tamara Rojo van presentar una Gala amb motiu dels 30 anys de la primera actuació de Rudolf Nureyev a Peralada i en commemoració de la Primera Guerra Mundial. Podeu consultar la crítica aquí.
