Dos programes diferents però amb l’excel·lència interpretativa com a element comú. Tamara Rojo, al capdavant de l’English National Ballet (ENB), va deixar al seu pas per Peralada l’empremta de la seva desbordant maduresa creativa i va brillar tant en la faceta de ballarina com en la de directora. L’aplicació rigorosa del classicisme en el ballet Coppélia , seguint la revisió colorista del coreògraf Ronald Hynd, va enlluernar la nit de divendres. Dissabte, l’ENB va tornar a rebre l’entusiasta suport del públic amb el seu homenatge als 30 anys del pas de Rudolf Nureyev pel festival i la contemporaneïtat de les coreografies dedicades a recordar el centenari de la Primera Guerra Mundial.
Rojo va demostrar, als seus 40 anys, un estat de forma esplèndid, malgrat les nombroses lesion que ha patit. Elegància, virtuosisme i un intel·ligent control dels seus recursos, entre els quals destaca la seva expressivitat corporal i el delicat treball amb les puntes, van il·luminar la seva actuació. A Coppélia va ser una Swanilda perfecta, acreditant amb la mímica i els moviments el caràcter de la noia que defensa el seu amor, reproduint en un segon acte memorable els moviments de la nina de la qual s’havia encapritxat el seu nòvio Franz, un elàstic i atlètic Yohah Acosta que va fascinar amb els seus salts, piruetes i girs, tot i que menys en la faceta teatral.
L’energia i alt nivell tècnic de la companyia va aparèixer en tota la seva esplendor en els números col·lectius d’aquesta història de conte ballats al so de les masurques o en el Vals de les hores de la música de Léo Delibes. Michael Coleman (Doctor Coppelius) i Erina Takashini, en la variació L’aurore van merèixer també aplaudiments.
La funció de dissabte, barrejant números clàssics que al seu dia va recrear Nureyev, va servir perquè els ballarins de la companyia exhibissin la seva espectacular tècnica i també per demostrar la mestria del treball de Rojo. Un pas a tres d’ El corsari , passos a dos de Giselle , el cèlebre del cigne negre, el de Second Breath de Maliphant o el meravellós de No man’s land de Liam Scarlett, amb Tamara com a ballarina, van entusiasmar l’auditori.
Però va ser en el commovedor remat de l’angoixant i opressiva Dust d’Akram Khan, component figures amb els serpentejants moviments de braços units a les estel·lars intervencions de Rojo amb Fernando Bufalà i Fabian Reimar, on el respectable va acabar amb la boca oberta. No era per menys.
