Han tornat els Sixto Paz a les històries creuades, als personatges més recognoscibles, a les relacions complicades. Aquells Sixto Paz que van atrapar-nos amb “Si existeix, encara no ho he trobat” de Nick Payne, “Pulmons” de Duncan MacMillan, “L’efecte” de Lucy Prebble o “Pretty” de Neil Labutte. Tenen olfacte pels drames i dramèdies anglesos i americans. I ara a “Cost de vida” de Martyna Majok tornen a tocar la tecla. No en va aquest text va guanyar el Pulitzer del 2018.
La vida d’un escriptor, les seves experiències vitals acostumen a esquitxar l’obra que escriu. I ren aquest cas és així també. La vida de Majok no ha estat un camí fàcil. Emigrada de Polònia de ben petita a New Jersey, ha viscut certes penúries econòmiques i ha notat la dificultat per progressar pel fet de ser polaca. I la seva obra retrata personatges que viuen situacions semblants, personatges, però, que lluiten, que accepten amb un cert positivisme i resignació la seva condició. O almenys això es veu en aquesta esplèndida història de vida. Històries creuades sobre la necessitat de cures i cuidats que tots tenim.
En primer lloc tenim l’Eddie, un camioner que es presenta com un ésser solitari al que se li ha mort la dona recentment en un accident de cotxe. Un monòleg que ens introdueix una espècie d’història com màgica: després de morir l’Annie, la seva dona, l’Eddie ha seguit enfilant-li missatges al mòbil com una espècie de rutina. Però el que no espera és que un dia rebi resposta i d’aquesta resposta (amb tota lògica, diu que deuen haver reassignat el número a una altra persona) en surti una cita. Però la persona no es presenta. I no veurem en les següents escenes cap sorpresa miraculosa, sinó una retrospectiva als temps en que l’Annie estava viva. Però tot és estrany, hi ha una certes divergències temporals que no queden clares i que l’autora embolica pretesament. L’Annie és una dona paraplègica que ha viscut un accident de cotxe. L’Eddie es presenta un altre cop a casa seva temps després d’haver deixat la relació. Es mostra simpàtic, tot i que té un objectiu, deixar de pagar l’assegurança sanitària de la seva dona i les cures que se li suposen. Es proposarà ell per cuidar-la. Són tres escenes les que explicaran aquesta nova relació, des de la desconfiança per part d’ella a la dependència física i emocional. Eddie, tot i tenir una vida (i una altra parella) lluny d’aquelles parets, sent la necessitat d’estar i de donar les atencions que es mereix l’Annie, sigui per canviar-li la decoració de casa, banyar-la o fer com que toca el piano sobre la pell del seu braç (una de les escenes més tendres).
Després ens trobem a la Jess, una noia que ha estudiat a Princeton, però que malgrat tot ha de treballar a un bar nocturn. I per ocupar els dies, entra a treballar com a cuidadora d’en John, un jove amb paràlisi cerebral que exerceix de professor universitari. La relació esdevé molt natural. Ell, sarcàstic i desconfiat en un primer moment es descobreix com un ésser dependent en lo físic, però autònom en lo emocional, fins i tot egoïsta. To6t i tenir converses personals, tot i voler saber més sobre els secrets que amaga la Jess, ell li deixa molt clar la seva relació professional, “la teva feina és cuidar el meu cos, entendre les meves necessitats”. Però les necessitats d’aquest jove universitari que va en cadira de rodes no són les que ens vol fer creure l’autora. De fet, aquestes necessitats, aquest desig de connectar no és el mateix que té la Jess. Ella el cuida, però també necessita que ell la cuidi. Però sembla que el cuidat sigui incapaç de cuidar.
Finalment les històries es creuen en un final on les dues ànimes solitàries es troben. Però la desconfiança del desconegut es manifesta. Un aixopluc, una proposta solidària en temps de gelor pot ser percebuda com una sospita d’alguna cosa perversa. Un tros de pizza reescalfada serà suficient com per obrar el miracle?
La proposta que presenta Pau Carrió se sustenta en quatre actuacions molt treballades, donant-los-hi tot l’espai als quatre intèrprets, sols deixant quatre capses de cartró i una banyera. Amb aquest espai, Julio Manrique (Eddie), Anna Sahún (Ani), Katrina Vankova (Jess) i en Pau Roca (John) mostren totes les vulnerabilitats, mesquineses i dobles jocs d’uns personatges que al llarg de l’obra van apuntant a varis indrets. Els dos homes fan dues actuacions realment destacables, sobretot en el cas del Pau Roca qui crea amb molta naturalitat (fins i tot adoptant un altre timbre de veu) un personatge que ha creat inspirant-se en diferents persones discapacitades que ha conegut a la Guttman. És obvi que la interpretació de Roca és molt lloable, però també ho hagués estat si s’hagués optat per donar-li l’oportunitat a una persona amb aquestes capacitats com bé podria ser en Marc Buxaderas (Mare de sucre) o Bruno Bergonzini (Heroïnes o res). També en el cas d’Anna Sahún, continguda en lo físic però d’una expressivitat en el gest, la mirada i la veu que transmet tota la duresa i la tendresa que desprèn el personatge. Però... a Broadway l’Ani l’interpretava una persona amb paràlisi real. Finalment Vankova es queda amb el personatge més bonic de tots, l’àlter ego de l’autora, el personatge més enigmàtic i amb el que l’actriu crea una composició tendra, per abraçar-la.
