L'actor Julio Manrique ha virat. Va començar sent el noi espavilat que sempre s'escaquejava de les responsabilitats o abusava del poder directament (2666, Porca miseria). Més tard era el protagonista atormentat, que patia les inclemències del destí i procurava ser honest (Incendis, Timó d'Atenes). Ara, és un camioner a l'atur, desorientat, que purga les penes del seu alcoholisme ocasional i que, per fugir de la nostàlgia, convida a rondes de copes com a multa. És un dels quatre personatges que, tot i la seva aparent rudesa, és vulnerable i que prova d'amanyagar la seva exdona (que ha patit un accident de cotxe que l'ha deixat tetraplègica), interpretat per una intensa Anna Sahun, o compartir una pizza reescalfada amb una noia mal aixoplugada enmig d'una nevada. Aquesta noia (Katrin Vankova, tant pragmàtica com fràgil) treballa cuidant un professor universitari que viu en una cadira de rodes a conseqüència de paràlisi cerebral (Pau Roca en un exercici interpretatiu molt exigent, fet des del respecte, però que planteja dubtes de si és adequat). Tots quatre personatges necessiten d'algun tipus de cures i, entre ells, en la mesura del possible, sostenen les seves necessitats. És una oda a una certa desorientació. No hi ha prou mapes que dirigeixin sincerament al cor de les persones.
Cost de vida ensenya la nafra de la societat contemporània, massa disposada a l'èxit i obsesionada a amagar les escenes de derrota amb la vida, sigui per fracàs personal o per malaltia. Martyna Majok fa un homenatge a la fragilitat i la presenta humana. Pau Carrió essencialitza l'espai i dedica tota l'atenció als intèrprets. Com a Crim i càstig, els elements a escena són mínims i una neu que cau lenta dóna l'aire bucòlic de guarir, potser, l'última ferida reoberta.
La peça beu de la bondat del que vol ajudar però no en sap gaire. Que procura mantenir una distància professional entre el pacient i el curador, però que teixeix una imprescindible xarxa de confiança que els apropa fins a fer esberlar aquest allunyament terapèutic. En les vides antiheròiques dels personatges s'hi amaguen bosses d'ironia, d'un cert humor negre, càustic pels personatges però dit amb el màxim respecte per part dels intèrprets. En aquest espai tant poc transitat hi ha la decisió d'interpretar unes limitacions corporals. Una tetraplègia és molt més discreta que una paràlisi. Sahun aguanta el cos en tensió només movent el coll demostra la seva habilitat interpretativa com al monòleg Nenes i nens. Pau Roca representa una afecció que dificulta la parla i el moviment. L'actor imita aquest cos lesionat que, aparentment, sap conviure amb la malaltia i que està disposat a traspassar una frontera que, fins llavors, mai s'havia atrevit a creuar. És necessari representar-ho? S'hagués pogut incorporar algun actor amb una diversitat similar per fer el paper? (Bruno Bergonzini va actuar a Heroïnes o res o bé a Bruno i Jan). Confondre una malaltia per una altra és, potser faltar el respecte a cada un dels pacients? En tot cas, des del respecte, torna a ensenyar un personatge fràgil.
Cost de vida sintonitza molt bé amb el teatre de Sixto Paz, que busca habitualment la part de sensibilitat autèntica als seus muntatges d'una dramatúrgia contemporània sigui d'autors de la dramatúrgia anglesa (Les coses excepcionals, Pulmons, Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva) o bé de la mà de Jan Vilanova, el seu dramaturg de capçalera (El més bonic que podem fer, hISTORIA). Majok passa a sumar-se a una teatralitat petita i sensible, tot i que sense la interacció amb el públic d'altres muntatges. És una peça que manté la temperatura i la tensió i que ens redimeix i ens adverteix de la decrepitud de les vides i la necessària dignitat per acceptar-ho i aprendre a gaudir d'un moments molt més reals que els miratges hipòcrites i buits. Valent repte sense xarxa de protecció.
