Per parlar de la solitud, de la necessitat d'estima, del rebuig dels prejudicis o de l'estigma de ser diferent sovint no cal un gruixut tractat de psicologia o un assaig sobre les relacions humanes sinó que n'hi ha prou amb una obra teatral que grati en les qüestions més aspres per extreure'n el punt de dolçor que es pot trobar en el seu fons.
Això és el que fa l'autora d'origen polonès establerta als EUA, Martyna Majok (Bytom, Polònia, 1985), amb una obra que, per la seva honestedat, pel seu risc i per la pàtina de refinada ironia que amaga, que fins i tot convida al somriure en les situacions més àrides, va ser distingida el 2018 amb el premi Pulitzer de teatre.
Només quatre personatges. Un d'ells, el de la cuidadora, aparentment el que representaria els inicis precaris de la mateixa autora, immigrada amb la seva família polonesa als Estats Units i, encara més, quan crea l'univers de ficció de «Cost de vida» a partir que rep la notícia d'una mort propera i, sense recursos per sortir de Nova York, topa amb un teló de neu que cau en un dia de gener (gràcies per la documentació, Aix Phillips).
Aquest ambient gèlid es reprodueix en la posada en escena de «Cost de vida» que el director Pau Carrió —i em temo que el conjunt de la compayia— ha respectat al màxim amb una nitidesa escenogràfica: unes capses de cartró, una banyera, un tamboret...
Probablement la trama té alguns girs que poden desconcertar o mig confondre els espectadors. Tant hi fa. És més important el fons i el que s'hi diu i com es diu i com s'expressen els quatre personatges que no pas una linealitat formal. Per això, els quatre intèrprets, sobretot esclar els dos que fan els papers més delicats, el de la dona tetraplègica després d'un accident (Anna Sahun) i el del doctor universitari amb paràlisi cerebral (Pau Roca) han fet una mena de “master class” amb especialistes de l'Institut Guttmann per entendre les reaccions i els sentiments dels pacients que hi han de recórrer després de perdre una part de les seves facultats de moviment o de parla.
Els altres dos personatges, són el camioner (Julio Manrique) que es retroba —no diguem com per mantenir l'alè enigmàtic de l'obra— amb la seva ex quan ella ja ha patit l'accident de trànsit, i el de la cuidadora de l'universitari, una jove en situació precària que fins i tot ha de dormir en un cotxe (Katrin Vankova, actriu d'origen búlgar establerta aquí des de petita i que dota de veracitat el seu personatge).
«Cost de vida» té també una lletra menuda sota el seu títol de doble sentit. Cuidar de la vida digna té un cost, el físic. Però també té un altre cost: l'econòmic. I no tots els plans d'ajudes socials cobreixen les necessitats que comporta per als familiars més pròxims conviure amb una tetraplègia, una esclerosi múltiple o una paràlisi cerebral. Capgirant el títol de l'obra, sí que aquí es pot dir clarament que la vida té un cost.
Hi ha dues cadires de rodes que marquen la frontera entre la llibertat personal i la dependència absoluta. I hi ha també una treballada interpretació tant d'Anna Sahun, immobilitzada de mig cos en avall, i de Pau Roca, que caracteritza l'expressió tremolosa a causa de la paràlisi cerebral, però que supera amb una intel·ligència que no ha perdut i una vena humorística que el fa entranyable.
Dues interpretacions que no pretenen en cap cas fer creure que són reals i que trenquen l'alè de màgia quan s'aixequen de les cadires en una opció de la versió de Pau Carrió. És aleshores quan es planteja el dubte de si la reclamada inclusió en teatre ha de venir d'intèrprets professionals, que la representin amb excel·lència com la d'ells dos o, ben al contrari, ha de venir d'intèrprets professionals o no però que en siguin protagonistes autèntics. Un dilema, esclar, gens senzill de resoldre a l'hora de decididir el càsting ni que la mateixa autora nord-americana proposi que sempre que sigui possible, com va passar en les seves versions nord-americanes, recaiguin en intèrprets amb discapacitats com les que ella descriu.
L'obra té també contingut en el seu discurs. A vegades amb poques paraules, amb frases entretallades. A vegades amb un minimonòleg d'obertura que fa esborronar i que és a càrrec del camioner, ara a l'atur (Julio Manrique) que ha perdut la que havia estat la seva dona i que entra en el joc màgic —¿hauria de dir potser esotèric?— que dóna peu a tot el que vindrà després. La tendència a les cites a cegues en les relacions del segle XXI formen part del desllorigador de la trama creada per l'autora Martyna Majok.
«Cost de vida» és una obra que cal resseguir com qui fa equilibris sobre un cable de maroma. Ho han de fer els intèrprets i ho han de fer també els espectadors. Ni que el somriure provocat per les guspires d'humor de l'autora es pugui arribar a glaçar. I l'èxtasi de superar la maroma es troba en moments d'extrema delicadesa com quan l'exmarit camioner sembla que acaroni les tecles d'un piano quan neteja amb cura la pell de la seva ex, ja tetraplègica.
«Cost de vida» és una aposta arriscada teatralment, com les que ha fet anteriorment la companyia Sixto Paz. Però el risc té la compensació de crear un pou de reflexió sobre els reptes de la vida moderna més enllà de les circumstàncies que s'hi relaten dels quatre personatges que protagonitzen l'obra. (...)
