Quan has nascut a quatre passes de la central nuclear de Txernòbil i cada any et fas proves per tal de detectar si l’amenaça del càncer s’està materialitzant, aprens de ben jove a ser-ne ben conscient de la teva mortalitat. Quan ets filla d’una mare soltera que es guanya la vida netejant la brutícia que deixen els altres després d’haver emigrat des de Polònia a New Jersey, aprens a convertir els desconeguts que ara formen ja part de la teva existència en la teva pròpia família. I quan aquesta mateixa mare a la qual consideres la persona més important de la teva vida acostuma a mostrar-se força silenciosa pel que fa a posar-se a parlar de la vida i els escenaris vitals geogràfics i culturals que totes dues vau deixar en darrera, aprens alhora a convertir l’escriptura teatral en una mitjà per a intentar donar-li resposta a les preguntes que ni tan sols has arribat a formular perquè, de fet, no saps exactament ni què voldries preguntar.
Això ho ha explicat sovint Martyna Majok , des que s’ha convertit en una veu important de la nova dramatúrgia nord-americana que pot presumir fins i tot d’haver guanyat un Pulitzer, i d’haver arribat ja a tenir programades alhora dues obres a la cartellera novaiorquesa. I això ens explica tsmbé en gran mesura la forma com l’autora ha anat configurant un univers creatiu en el qual hi fan sempre acte de presència els carrers de New Jersey , els immigrants de llarga estada o recent arribats que es mouen per aquests mateixos carrers , els personatges que necessiten que algú tingui cura d’ells i els cuidadors que presenten alhora la mateixa necessitat d’atenció , els diàlegs planers que transmeten una immediatesa quotidiana sense renunciar per això al seu punt d’elaborada complexitat, i els salts temporals que es produeixen entre accions paral·leles que podrien funcionar de forma independent però que acaben mostrant alhora els seus punts de connexió. I per cert que l’autora es nega a considerar que salts temporal com ara el que es produeix a l’obra ara estrenada a Barcelona tot just quan el camioner Eddie excel·lentment interpretat per Julio Manrique finalitza el seu monòleg inicial , puguin ser qualificats com a “flashbacks”. Del que es tracta segons Majok , és de d’anar i tornar a través del temps i mostrar “les llavors que sembres en una part de la teva vida i allò que creix en una altra part de la teva vida”. De la mateixa manera, Majok té clar que quan va començar a escriure teatre no ho va fer pas amb l’idea d’escriure sobre els immigrants, sobre les dones , o sobre la pobresa. I que quan algú li deia “oh, que bé, estàs escrivint sobre tots aquests temes problemàtics!”, ella pensava dins seu que això no era cert: ella es limitava a escriure sobre els seus amics, sobre la seva família, sobre tot allò que coneixia.
Situats per Pau Carrió al bell mig d’una nuesa escènica només trencada per la presència d’algun objecte destinat a adquirir una intensa forca dramàtica a mesura que avança el text, els quatre protagonistes de “Cost de vida” responen per complert al ja assenyalat perfil dramatúrgic del teatre de Majok. I se’ns presenten formant dos tàndems sorgits d’una mateixa necessitat: a tots dos ens hi trobem una persona físicament dependent, i una altra persona disposada a tenir cura d’ella, encara que, evidentment, les diferents formes que pot adquirir la dependència que es crea entre éssers humans circulin aquí en les més variades direccions. En qualsevol cas el cert és que, pel que fa a la dependència física, l’autora ha insistit sempre en la necessitat d’atorgar-li aquests personatges a actors i actrius afectats d’alguna mena de discapacitat similar a la dels seus personatges. En aquest sentit l’espectacle de Sixto Paz malbarata una oportunitat d’integració que, com ens han demostrat altres muntatges recents protagonitzats per intèrprets amb aquestes característiques, estava a l’abast de la mà. I Carrió , paradoxalment, pren la decisió d’evidenciar encara més allò que ja era evident, fent servir un recurs força qüestionable: quan en Jon, el jove, brillant, sarcàstic i un xic prepotent investigador universitari al qual dona vida de forma d’altra banda ben notable Pau Roca finalitza les seves escenes, l’actor s’aixeca, plega la seva cadira de rodes, i fa mutis sortint de l’escenari tot carregant amb ella. Feta aquesta objecció, : tant Roca com Anna Sahun ( que interpreta l’Ani, l’ex dona de l’Eddie que ha quedat tetraplègica després de patir un accident) realitzen encomiables treballs interpretatius. I queden a la seva alçada aquell altre ja esmentat que ens permet retrobar-nos amb un Manrique últimament dedicat en exclusiva a allò altre de la direcció escènica , i el que ens presenta l’excel·lent Katrin Vankova. A tots quatre els hi toca en un o altre moment posar-se a al defensiva i/ o rebaixar al màxim la seves defenses; fer-se els forts i/o mostrar la seva trencadissa fragilitat; deixar escapar un registra dramàtic i/o riure’s del drama amb una nota d’humor. L’autora maneja amb notable habilitat els seus diàlegs per tal de saber transmetre tendresa sense inclinar-se mai cap els excessos de sentimentalisme, i saber crear vincles d’empatia envers el quartet sense ocultar alhora els punts febles de cadascun dels seus integrants.
