Cost of living (2016), de Martyna Majok, es va estrenar al Williamstown Theatre Festival i, després d'obrir-se camí a Broadway, va obtenir el Premi Pulitzer l'any 2018. Ara arriba a Catalunya. Cost de vida ‒la traducció al català va a càrrec d'Adriana Nadal‒ és l'última aventura dels Sixto Paz, en coproducció amb La Villarroel, on es podrà veure fins al 2 d'abril. La dirigeix Pau Carrió i la defensen en escena quatre actors esplèndids.
“Tio, m'ha deixat plantat un fantasma”. Primer de tot, trobem el monòleg de l'Eddie, que està de dol i a l'atur. Julio Manrique interpreta un home solitari a la recerca d'un intercanvi dialogal que li aporti una mica d'escalfor ‒“Som com arnes”‒. Assegut a un tamboret de bar, s'adreça a un desconegut ‒el lloc del qual ocupa el públic‒ per evocar els temps en què feia de camioner i els missatges de la seva dona el confortaven.
Entre la xerrameca inicial d'aquest home aclaparat per la pèrdua ‒en tot moment, intenta redreçar o corregir la seva tendència a la nostàlgia‒ i el final de la peça, que ens retorna a aquella mateixa nit, trobem un flashback al passat recent que s'articula en una successió d'escenes. S'alternen dues històries ‒dues línies argumentals que discorren en paral·lel i només es creuaran al final‒ sobre cuidadors i cuidats en relacions asimètriques en les quals el privilegi i el poder esdevenen relatius i ambigus, capaços de canviar de signe. D'una banda, assistim a la reactivació del vincle entre l'Eddie i l'Ani, la seva exdona, que va tenir un accident de cotxe i va quedar tetraplègica; de l'altra, observem com evoluciona la relació entre la Jess, una jove que sobreviu amb múltiples ocupacions, i el John, un noi de classe benestant amb una discapacitat congènita.
Anna Sahun interpreta un personatge orgullós i desconsolat alhora; tota la ràbia i la impotència ‒“Imagino coses; tot va d'imaginar, ara”‒ l'ha de transmetre a través de l'expressió facial, i està superba. Per la seva banda, Manrique posa tot el seu ofici al servei de la construcció d'un personatge maldestre però ben intencionat, que passa de dispensar tòpics odiosos sobre teràpies apreses en tutorials ‒expressió banal de la seva por davant la nova situació‒ a una cura atenta i delicada. L'agressivitat inicial d'aquesta relació tan descompensada acaba sent substituïda per una emotiva complicitat i un humor sovint rude però que es revela imprescindible ‒catàrtic, sanador‒ a l'hora de consolidar una relació franca, feta de confidències i progressivament buidada de culpes.
L'altre parell de personatges està lligat per una relació contractual. Pau Roca interpreta un jove que va néixer amb paràlisi cerebral i que, en la seva primera aparició, avalua si la candidata a cuidar-lo es pot fer càrrec d'ell. Lúcid i pragmàtic ‒“La teva feina és entendre el meu cos”‒, el John ha desenvolupat un cert cinisme, que amenitza amb humor i amoroseix amb confidències sorprenents. Per compondre el personatge, Roca ‒com també Sahun‒ es va deixar assessorar per professionals del prestigiós Institut Guttmann. La seva és una composició difícil, molt ben executada, però que pot resultar polèmica ‒es podria haver optat, com en el muntatge de Broadway, per incloure actors amb diversitat funcional‒. Carrió, conscient dels riscos que implica la seva decisió, opta per subratllar el joc actoral, sobretot en el cas de Roca, que fa l'acció explícita de seure a la cadira de rodes per introduir-se en el paper i adoptar el moviment ‒l'expressió, el to de veu‒ que el personatge demana. En mostrar-nos el “clic” que posa en marxa la seva actuació, incideix en el caràcter representacional de tot plegat i apel·la a la nostra complicitat en el pacte ficcional.
La Jess, interpretada per una commovedora Katrina Vankova, és un personatge apallissat per la vida, sense xarxa de suport i condemnada a encadenar feines dia i nit. I si el John no vol quedar reduït a un pes mort, ella tampoc vol ser definida pel seu rol de subalterna. Potser per això, tot i que es mostra reticent a deixar-se conèixer, estableix amb el jove universitari ‒que banya, vesteix i afaita cada dia‒ un vincle de progressiva confiança. La idea d'haver viscut massa vida ‒o de carregar amb massa dolor‒ es tematitza en el cas d'aquesta noia, filla d'immigrants, que viu una situació de precarietat i aïllament en una societat hostil. Especialment en l'escena final ‒una nevada selectiva sobre l'escenari separa dos desconeguts que es debaten entre la necessitat d'escalf i la desconfiança més acerba‒, la Jess es mostrarà com un animal ferit que recula amb gest autodefensiu: “Jo no entro a les cases així com així”.
La peça aborda qüestions com la desemparança que genera el fet d'haver de deixar-se cuidar per un estrany ‒o per un exmarit‒, i la necessitat de ser reconegut per l'altre, per més asimètrica que sigui una relació. El punt fort de la proposta és el treball dels actors, que sostenen la faula en un espai pràcticament buit. Destaca la manera com, a través de la coreografia quotidiana de la cura ‒el treball de moviment va a càrrec d'Anna Rubirola‒, es crea una familiaritat entre personatges que al principi es mostraven distants. En aquest sentit, hi ha troballes molt valuoses per part de la direcció, com aquella escena en què el John i la seva cuidadora es parlen des del reflex d'un mirall inexistent, que creen amb el gest i la mirada. L'obra posa en primer terme la vulnerabilitat humana, sense sentimentalismes ni solucions tramposes, i l'autora és prou sàvia com per culminar-la amb una trobada entre desconeguts ‒l'Eddie i la Jess‒ que, per l'avantatge que atorga als espectadors ‒coneixedors de la peripècia de cadascun d'aquests personatges colpejats per l'adversitat‒, multiplica l'efecte d'empatia i reconeixement. A Cost de vida hi ha dolor i fragilitat, però també estratègies d'evasió, repunts d'esperança, miratges de recer.
