Diu Sergio Blanco en un moment de Covid-451, obra a mig camí entre la lectura dramatitzada i el reportatge d’actualitat, que de tant en tant li agrada fer-se passar per metge. I que quan ho fa, es creu molt el seu paper. No interpreta, sent que és un metge. I així el seu interlocutor no té dubtes que Blanco també exerceix la medicina. Diu Blanco que la gent és molt crèdula.
Aquesta petita broma que potser passa desapercebuda en la quantitat d’històries que explica en l’obra és com una aclucada d’ull a l’espectador més atent. Tant serveix com a broma que ens recorda que l’autoficció que Blanco abandera és un gènere que juga amb la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, com que vivim en un món on ens creiem fàcilment les suposades veritats que diu el cunyat, el veí o el diari. I ara, més que mai, tenim una necessitat imperiosa de creure. De creure que aviat hi haurà una vacuna. De creure que la nostra actitud és responsable i que la cultura és segura. O creure que el 5G ha arribat per controlar-nos a tots i que Bill Gates és el dimoni. Tanmateix, els testimonis que acompanyen Blanco tenen tota la credibilitat del món: cinc professionals sanitaris que expliquen com van assistir al dramaturg durant les tres setmanes que va estar hospitalitzat pel Coronavirus. Però Sergio Blanco no va estar mai hospitalitzat. Benvinguts al joc!
Posar-se a un mateix com a personatge d’una obra literària pot ser un acte confessional o un acte egocèntric molt gran. En el cas de Sergio Blanco, però, tot es limita a posar-se a ell mateix com un personatge més al servei d’una història. A través d’aquest jo ficcionat, l’autor/actor construeix una ficció on hom no acaba de saber que és el que és real i el que no. Autors que són personatges, actors que fan d’ells mateixos. Penso en el Nicolas Cage desdoblat que interpretava al guionista Charlie Kaufman a Adaptation (Spike Jonze, 2002), peli escrita pel mateix Kaufman. I un semblant exercici paròdic escriu en aquesta lectura dramatitzada l’autor francouruguaià (diu que li agrada posar França abans que Uruguai).
Parlar de la Covid des d’un escenari pot ser ara molt pesat, dur i molt moralista. Blanco no rebutja el drama, ni la duresa. Exerceix de documentalista quan cal, perquè els seus testimonis expliquen els detalls de les seves feines (l’afectació del virus al cos, la neteja d’una habitació, la comunicació de la mort…). Per això s’agraeixen els constants moments còmics i autoparòdics en què Blanco fa d’autor i canvia el relat real dels seus testimonis per fer-lo més dramàtic, afegint-hi musiqueta i tot (el relat del portalliteresque surt a descansar el carrer i es troba amb un cérvol amb el Wind of Changes dels Scorpions de fons). I és que tal com diu l’autor, l’escriptura corregeix les imperfeccions de la realitat (el que en periodisme és “No deixis que la veritat t’espatlli un titular”). OK, Sergio, però la veritat era que no hi havia cap cérvol, li recorda el camillero. Blanco desvesteix la bastida dramatúrgica. Mostra alguns dels seus trucs i es permet fer burla de si mateix com a tòtem de l’autoficció.
La dramatúrgia d’aquesta lectura dramatitzada, diu l’autor, va sorgir espontàniament al final del confinament i durant el desconfinament, però també es va veure alimentada amb les vivències dels testimonis seleccionats. Són tres setmanes que podrien sintetitzar els quatre mesos que el personal sanitari han viscut heroicament. Són Lucas Ilzarbe Sanchez, María Eugenia Casanova, Ivan Requena Palomares, Anna Abadia Escartín i Sascha Sofía Ormaza Loor. Igual que els “sis personatges” i les “Giuliettas” de Juan Carlos Martel, és molt probable que no veiem un altre cop a aquesta gent dalt d’un escenari. I ells ho saben. L’emoció, la complicitat i les ganes d’explicar la seva feina transmeten una veritat serena. No hi ha drama, ni pena en la seva veu i els seus rostres. És la seva feina. Però enmig del relat mèdic, el que segueix l’evolució del malalt, hi ha temps per apuntar les històries personals de cadascun. El pacient Blanco, tot i la gravetat del seu quadre clínic, acaba creant vincle i s’interessa pels mapes personals de la gent que el cuida. Cada història, cada anècdota ens recorda que, malgrat tot, som forts i podem sobreposar-nos a les situacions més complicades (l’emigració forçada, l’aïllament voluntari, les discapacitats funcionals, l’educació d’un adolescent…). Algunes d’aquestes històries venen reforçades per objectes que cadascú té a la taula: un peix en una peixera, el coet de Tintín o un ninot del Batman. Precisament aquest superheroi és l’excusa per parlar de l’animal més odiat dels últims mesos: el ratpenat, l’espècie que se suposa ha estat l’origen de tot plegat. Amb un sistema immunològic a prova de qualsevol virus!
Per ajudar a fer més dinàmica la proposta estàtica, a la gran pantalla es van passant imatges que en menor o major mesura tenen a veure amb el relat, tot i que n’hi ha algunes que hom no sap encaixar (cartes antigues, carnets de soldats, plànols…). I per fer respirar el relat i reforçar els aspectes més emotius (i volgudament exagerats), el també present Phillippe Koscheleff, responsable de so, va punxant o interpretant alguna cançó. El ritme animat de Dance Monkey de Tones and I crea un dels moments col·lectius més dinàmics i encisadors.
És una pena que aquesta obra tingui un recorregut tan curt. El format en si, però, és perfectament exportable. Necessitem obres com aquestes que ens relatin la veritat d’aquestes professions que durant la pandèmia ens han salvat la vida. Això ens farà més empàtics i més responsables.
