Decididament, el cas de Sergio Blanco no té remei: faci el que faci , les ficcions reals o irreals que es munta al voltant d’ell mateix, continuen sent el motor neuràlgic de la seva vida creativa. I el cert és que Blanco en sap treure un enorme profit, d’aquestes autoficcions en les quals la frontera entre realitat i no realitat deixen de tenir cap mena de valor o importància, perquè al cap i a la fi allò inventat sobre un mateix, pel simple fet d’haver estat inventat , ja passa a formar part de la pròpia realitat . De la mateixa manera ( cal acceptar-ho) que els records que donem per bons i arxivem a la carpeta de reals en realitat estan contaminats per la canviant percepció subjectiva que tenim d’ells, els records inventats/imaginats poden acabar tenint una dimensió tant o més sòlida que aquells que en teoria vam viure presencialment.
El cas és que a Blanco això de la pandèmia i el confinament l’ha portat - segons pròpia confessió - a adonar-se’n que començava a necessitar com mai abans ho havia experimentat “les històries dels altres, les experiències dels altres, el cos dels altres...sobretot vaig començar a tenir ganes de sentir les seves històries i començar a bastir ficcions a partir de les seves vivències”. Dit d’altre forma: la crisi en la qual encara ens trobem tots ben immersos, va portar Blanco a assumir que en aquests moments no en tenia prou amb fer autoficció, i tenia que posar-se a ficcionar també sobre la vida dels altres. Bé: en realitat això ja ho havia fet de vegades, incloent a les seves obres persones molt properes del seu mateix cercle familiar , i convertint-les en personatges amb unes vivències no necessàriament coincidents amb les que les persones al·ludides poden recordar. Blanco, fins i tot ha arribat a matar a escena alguna figura parental ben propera , en allò que podríem qualificar com una mena de juganera escenificació de la mort simbòlica. Però ara es tractava de donar un pas cap en davant una mica diferent, passar de l’autoficció a allò que Blanco denomina com a “alterficció” , i convidar cinc persones del tot vinculades al camp sanitari a compartir escenari amb ell, a integrar-se físicament en aquesta “alterficció” en la que ells són alhora els grans protagonistes... sense deixar per això de ser també els grans personatges secundaris de l’autoficció d’un Blanco que ni estan molt malaltó, deixa per això de practicar el vampirisme creatiu.
I és que Blanco ha estat entre la vida i la mort, per culpa del maleït Covid 19. Que no us ho creieu? Que, coneixent el personatge i amb tot el que portem dit, n’esteu segurs que també la seva malaltia pertany al territori dels invents? Doncs pitjor per a vosaltres, perquè l’autor de “Tebasland” ens explica fil per randa totes les etapes que han experimentat tant el seu cos com la seva ànima, al llarg de les tres setmanes ( la segona, va ser la més crítica) que es va passar internat a l’Hospital de Sant Pau durant la fase inicial de la pandèmia . Sense les cinc persones que ara l’acompanyen en aquesta lectura dramatitzada del text nascut de tan amarga experiència, no se n’hagués sortit. El millor tribut que podia oferir-li a aquests cinc salvadors ( el metge, la infermera de planta , l’infermer portalliteres, l’auxiliar de neteja i la treballadora social) , era donar-li a ells i a elles la paraula (bé; no tota; és impossible que Blanco es quedi callat al llarg de molta estona), escoltar les seves històries personals ( per tal de barrejar-les amb la seva història real o ficcionada) , i integrar-les en un relat en el qual, i fent us del saludable narcisisme que li coneixem , l’autor de “La ira de Narciso” no deixa mai de portar la veu cantant.
Casualment ( si és que les casualitats existeixen), Blanco havia presentat pocs mesos abans la seva esplèndida conferència autoficcionada “Memento mori o la celebración de la muerte” inclosa al cicle “Memento mori. Recordem-nos de morir “; un cicle amb el qual la Sala Beckett celebrava de forma ben especial el seu 30 aniversari ( algun dia la Beckett ens haurà d’explicar què en sabia del que estava a punt de caure’ns damunt , quan va posar en marxa aquesta iniciativa). I les idees sobre la mort - fins i tot , sobre la fascinació que li pot despertat la parca - que Blanco deixava anar en aquella magnífica proposta que ara ha recuperat també el Grec , poden ser vistes ara també com una mena d’imprevist preàmbul del que , vist aquest segon lliurament , gairebé podria formar una mena de díptic escènic. El cert és que , més enllà d’aquesta mirada autoreferencial que l’autor domina a la perfecció, Blanco ha sabut també posar el seu talent al servei dels convidats. I atorgar-los l’estatura que es mereixen com a personatges escènics que estan aquí – ben cert- com a representants de tot el cos sanitari, però que són alhora – això és més cert encara- quelcom més que uns simples representants. Blanco no necessita entrar en masses intimitats , per transmetre’ns si més no un encertat apunt de la dimensió íntima , dels trets personals d’aquest quintet. I, servint-se sovint també d’aquest humor seu al qual cal no renunciar ni davant el més temible dels virus, ens torna a demostrar que les veritats que assumeixen el seu punt de ficció, poden sonar més colpidorament autèntiques que aquelles que responen a un guió convencional. Fer-te un auto- homenatge mentre li fas un homenatge als que t’han salvat la vida ( fins i tot, encara que només hagin salvat la teva vida fictícia) , acaba demostrant ser una de els millors formes imaginables de fer-li un homenatge al simple fet de seguir vius.
