Hi havia molts dubtes sobre si es podria estrenar COVID-451, la peça que Sergio Blanco va escriure sobre la pandèmia. Finalment el Grec continua i l'obra, que va poder veure's els dies 20 i 21 de juliol al Teatre Lliure, va comptar amb un públic agraït, emocionat i també —com assenyalaria el dramaturg franco-uruguaià al seu epíleg— emmascarat. Els espectadors porten mascareta i els “actors” van a cara descoberta, però la veritat biogràfica de les persones en escena, protagonistes del joc escènic de l'alterficció orquestrada per Blanco, s'articula en múltiples capes i en múltiples màscares.
La situació excepcional que estem vivint vertebra l'estructura i el concepte mateix de la peça. Tot i el punt de partida metateatral, irònic i juganer de l'obra, el tema és punyent, més actual impossible, i ens afecta tots. Amb l'excusa d'una nova autoficció, Sergio Blanco amplia l'espectre, extrapola el mètode de treball i acaba implicant cinc treballadors de l'àmbit sanitari —Anna Abadia Escartín, treballadora social; María Eugenia Casanova, infermera de planta; Lucas Ilzarbe Sánchez, metge; Sascha Sofía Ormaza Loor, auxiliar de neteja, i Iván Requena Palomares, infermer portalliteres— que han viscut en primera persona la situació d'emergència hospitalària, i també Philippe Koscheleff, el responsable del disseny audiovisual, que és en escena en tot moment. Amb aquest espectacle, en realitat una lectura dramatitzada, homenatja de manera indirecta, subtil, lúdica i emocionant la feina del personal sanitari en temps de confinament i pandèmia, la seva resposta tenaç, entregada i compromesa a la crisi del coronavirus. El dramaturg es presenta i els presenta —nom, edat, ciutat d'origen—; hi interacciona —sovint a partir de tòpics, que no deixen de formar part de la càrrega identitària que tots portem a sobre, i que, malgrat tot, reenvien a la realitat i la circumden per dir-nos-en alguna cosa—; manté diàlegs estudiats, fets i refets; juga a embellir les històries dels altres i a guarnir-les amb elements del seu imaginari —ells de vegades ho accepten amb enriolada resignació, i d'altres es rebel·len—; ficciona les vivències pròpies i les alienes, mentre per la pantalla circulen, en una projecció lenta i incessant, expedients hospitalaris, radiografies, mapes, un cérvol intempestiu, litografies de Tàpies i codis de barres.
Un cert caràcter distòpic es desprèn del títol, que connecta amb el clàssic de Ray Bradbury, i també del suggestiu gravat de Paul Fürst —al programa de sala—, que mostra un metge de la pesta negra amb una màscara en forma de bec d'ocell i plena d'aromes per protegir-se de l’aire podrit, miasmàtic. La història de ficció arrenca el 13 de març de 2020, data en què el dramaturg hauria donat positiu en coronavirus a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. L'espectacle, que esdevé simulacre d’un assaig sense fi, està estructurat en tres parts, una per a cada setmana passada a l'hospital, i refereix proves, diagnòstics, protocols d’internament i d’intubació... El pacient és interrogat per diferents professionals mèdics, i ells al seu torn són sotmesos a l’àvid i curiós escrutini de Blanco. A partir d’aquí, s’alternen o més aviat s’imbriquen narració i escenificació, realitat i ficció, en un joc intrincat i còmplice que, en deixar les trampes de l’autor al descobert, es guanya de seguida el favor del públic. Superherois i música ballable, tot és molt proper i enormement eficaç a l’hora de crear moments d’excepció i de màgia, com l’alliberament que produeix després de tants intercanvis verbals l’espontani, flotant moviment de braços al so de la popular Dance Monkey de Tones and I. Blanco juga també amb el (fals) caràcter documental dels objectes que s'associen a un o altre actor/personatge: la majoria d'ells pertanyen al joc (meta)ficcional, com la peixera de María Eugenia o el coet de Lucas. Això ens fa pensar en altres espectacles i projeccions del Grec, com La melancolia del turista i Souvenirs II. Els aterrits, els revoltats, que han partit dels objectes per documentar la vivència i fer arqueologia de la memòria. Altres projectes, en canvi, posen l'èmfasi en la ficció i l'oralitat, com From story to tale, un conte infinit que ens permet descansar de la realitat i alhora també habitar-la. Al final, el teatre —l'art, la ficció— és un abisme on perdre's entre allò que passa i allò que ens inventem. Blanco dixit.
María Eugenia és una apassionada de la feina i s'entrega amb fruïció al joc proposat pel dramaturg, referint-nos el dia a dia a l'hospital amb un to didàctic que vol encomanar l'esperança en el guariment. Sascha ens relata alguns aspectes de la seva peripècia biogràfica i també de la seva feina, sobretot pel que fa al ritual de neteja després d'un decés; d'altra banda, admet que mai no havia tingut cap curiositat pel teatre, i troba que el seu amfitrió escènic fa masses preguntes. Iván, l'infermer cosmonauta, denuncia les polítiques europees en l'àmbit sanitari i comparteix amb nosaltres els moments més terribles de la pandèmia, però també li agafa gust a l’autoficció —l'autor els està contagiant a tots, pel que sembla— i comença a inventar-se llocs i converses. Anna, que testimonia com n’és de dur parlar de cerimònies quan s’han de mantenir les distàncies, és qui coneix més a fons l’obra de Sergio Blanco i li fa la crítica des de dins de l’espectacle. Lucas, tot un garant de veritat, consent a perpetrar el simulacre i anunciar la mort del dramaturg per telèfon i amb música de fons.
Blanco és un demiürg; fa i desfà. Es mostra irritat pel fet que a l'hospital prenguin decisions sobre el seu cos, però ell no para de prendre'n sobre els seus personatges. Així, enviarà Lucas a Àfrica i Iván als fiords noruecs; per a ell es reserva una convalescència egípcia. Imposa el seu superheroi preferit, Batman, al dels seus interlocutors: la cosa va de ratpenats i “la cuestión lo amerita”. Un branquilló d'olivera passa de punt de llibre a condiment d'un estofat. I, en un inquietant somni, centenars de porcs senglars envaeixen l'hospital. La bogeria i la malaltia animals procuren imatges fèrtils—peixos epilèptics i gats socarrats— i es vincula la zoonosi a una mena de càstig infligit als humans. També prolifera la selva com a paraula i com a concepte, i els arbres antics i sanadors que ens sorprenen en algun passatge connecten la peça amb altres espectacles del Grec, com Life (de cómo los árboles nos salvaron la vida) o Teatro Amazonas, més explícitament polítics i polititzats.
Els temes de COVID-451 són innumerables: infeccions i contagis, organismes que busquen multiplicar-se i replicar-se; la soledat i la necessitat de creure que els altres poden sostenir-nos en moments de vulnerabilitat extrema; la possibilitat de mirar-nos i veure'ns —“todo es distinto cuando te estoy mirando”—. Enmig de tot això, i al costat d'una immensa gratitud envers el personal mèdic, Blanco realitza una defensa de l'art: si la humanitat tornés a gestar-se des de zero —diu—, algú descobriria de nou el teorema de Pitàgores però ningú tornaria a pintar la Capella Sixtina. Fent gala i autoparòdia de la seva incomprensió del discurs científic, el dramaturg es deixa fascinar per la sonoritat d'una paraula com “septicèmia”, tan bella i perillosa, i mostra una concepció tronada i falsament romàntica —els professionals de la salut s'apressen a corregir-lo— del contagi.
Aquest espectacle, metateatre i metaficció a l'enèsima potència, qüestiona i tematitza el procés de gestació de la proposta mateixa, superposant el periple clínic —imaginat per Blanco a partir d'un protocol plausible— a la sala d'assajos —l'encontre real amb l'altre—. El dramaturg mistifica les situacions, les enriqueix, hi introdueix variacions, les literaturitza. La seva ironia és evident quan afirma que la veritat i la realitat no li interessen; que l'escriptura corregeix les imperfeccions del món. Però la presència dels sanitaris atorga a la peça una dimensió col·lectiva que ens parla i ens inclou a tots, teixint una xarxa de complicitats. Sergio Blanco busca l'element teatral de la vida a l'hospital, i també allò que el teatre té d'hospitalari; hostatjar aquests cinc professionals a escena és una manera de cuidar-los i de retribuir-los o gratificar-los com ell sap fer-ho, és a dir, amb les eines de l'home de teatre. I és una manera, també, de deixar-se contagiar per ells.
Article publicat a Núvol el 29 de juliol de 2020
