Dins de l'onada de misteri i intriga que caracteritza una bona part de les estrenes teatrals d'aquesta tardor, la d'aquesta obra de Lautaro Perotti (Buenos Aires, Argentina, 1974) és la que reuneix els ingredients de gènere negre més acusats. Tot i que sigui per despistar els espectadors, l'aparició del personatge onze anys després, presumptament desaparegut quan només en tenia dotze, amagat darrera una butaca i ensenyant un revòlver, presagia l'acostament al crim. Però el revòlver en qüestió desapareix d'escena tan discretament com hi ha entrat i acaba amagat en un calaix amb pany i clau sense que mai més se'n canti ni gall ni gallina, segrestat per una de les dues germanes protagonistes de la família que ha viscut i viu immersa en la mentida per oblidar el que va ser la realitat anys enrere.
L'autor va desgranant el misteri de la desaparició de la criatura a poc a poc, fent alguns flaixbacs que repeteixen moments escènics ja vistos per donar un punt de vista diferent. I potser perquè vol teixir —com el jersei fet a mà que apareixerà al final— un lligam de l'interior de la família amb l'exterior, inclou un mediador, un sacerdot, entre la família i la brama popular que teòricament s'ha concentrat davant de la casa aïllada de la població quan ha corregut la notícia de l'aparició de la criatura desapareguda, ara ja fet tot un home.
Caldrà que siguin els espectadors els que descobreixin què amaga el misteri, qui és de debò el nouvingut i perquè acaba simbòlicament a taula amb les dues germanes i el fill d'una d'elles, assegut en un tamboret de criatura i, com avançava abans, amb les mànigues llargues fins a tocar terra d'un jersei de llana fet a mà. Tots quatre, atenció al detall, amb roba vermella, un color infernal que contrasta amb l'escenografia austera pel que fa a l'interior de la casa i d'instal·lació amb quatre grans arbres pelats que creen un clima càlid que envaeix amb el paisatge de fora l'atmosfera freda de dins.
En la tradició del teatre argentí —malgrat que la companyia sigui espanyola— la relació dels personatges és inquietant, violenta a vegades, cridanera sovint i, en aquesta ocasió, pateix per excés de moviment accelerat. Les portes del fons s'obren i es tanquen constantment a tot drap amb cops volgudament secs i, per si no n'hi havia prou, fins i tot es fa servir insòlitament una finestra. Detalls, com el del revòlver, que queden suspesos en l'aire sense que s'hi acabi de trobar una justificació coherent.
Lautaro Perotti no amaga que el seu objectiu com a autor és burxar en la teranyina que envolta una mentida inicial i que provoca una cadena de noves mentides per amagar la primera de l'origen. Com passa en aquesta tipologia d'obres, la interpretació és essencial. I aquí s'emporten el protagonisme les dues actrius, Carmen Machi i Pilar Castro. La primera, la mare de la criatura desapareguda, que sembla absent de la tragèdia familiar, cosa que la fa actuar com si la tornada del desaparegut no l'hagi afectada gens. I la segona, el paper més moderat de tota la colla, que sota la seva aparença de germana predestinada a la inutilitat, teixidora del jersei, és la que desvela un punt més evident de lucidesa. Els tres papers masculins no tenen més relleu que el que la trama els atorga, des del més intrigant de l'aparegut fins al més prescindible del sacerdot que no s'acaba de saber què hi fa i què pretén. (...)
