Ara que Maroti
se’ns presenta sota la pell d’un excel·lent
Sergi Torrecilla al muntatge català de “L’omissió de la família
Coleman”, és sens dubte un bon moment
per recordar alhora el memorable treball interpretatiu que Lautaro Perotti va
fer amb aquest mateix personatge i al llarg de vuit anys en el muntatge
original de l’obra. I - mira tu si és casualitat- resulta que la tornada catalanitzada dels Coleman a la nostra cartellera , ha vingut a
coincidir amb l’estrena de la versió espanyola d’un altre espectacle nascut
també com aquell a la sala Timbre 4 de Buenos Aires, i escrit i dirigit per
Perotti. Cal recordar en aquest sentit que ell i Tolcachir són precisament els
fundadors d’un espai de creació i formació escènica ( la part que gestiona directament Perotti)
que s’ha transformat ja en emblemàtic.
La família que
ens presenta Perotti té com a mínim un altre tret en comú amb els Coleman: la
seva aclaparadora disfuncionalitat. Però aquí s’acaben els paral·lelismes,
perquè les intencions de Perotti no passen per construir una desoladora
tragicomèdia plena de disbaratades actituds ven reveladores dels fracassos
comunicatius del grup, sinó aixecar una mena de “thriller” emocional sostingut
sobre grans mentides a les quals se’ls
hi acaba atorgant la fisonomia de veritats inqüestionables per tal de poder
sobreviure a la realitat. Unes mentides que,
això sí, també són un bon simptoma de la incomunicació real que corre
per aquesta casa. I Perotti, com ja ens
indica al títol, vol fer això jugant també la basa de la cronologia discontinua
que es mou en terrenys paral·lels. Vol, doncs, presentar-nos el seu domèstic
“thriller” sota les aparences d’una dramatúrgia que sense resultar agosarada (
les decisions que pren i els salts temporals que ens presenta no constitueixen
precisament cap novetat) sí resulti com a mínim no del tot convencional.
El problema ve
quan intentes donar-li una aparença més profunda i arriscada a un material
dramàtic que resulta més aviat epidèrmic. Quan jugues amb el factor sorpresa i dilates l’arribada de les grans revelacions
sense adonar-te que més o menys tothom qui seu al pati de butaques fa ja estona
que ha arribat a les seves pròpies i ben precises grans revelacions. I quan
intentes formular grans preguntes sobre temes tan susceptibles de provocar
reflexió com ara el de la capacitat per a mentir de l’ésser humà , sense
comptar per fer-ho amb altre material que un argument farcit d’efectismes un xic d’estar per casa i traumes de curta volada . I
si la fragilitat del text i l’escassa entitat dels personatges ja resulten
obvies, Perotti no fa altra cosa que
remarcar-les amb la seva direcció tirant
a erràtica, tan plena de moviments que no porten enlloc , com d’algun que altre
excés histriònic interpretatiu d’aquells que enlloc de remarcar la dimensió de
la tragèdia, encara la rebaixen una mica més. Perotti ha volgut construir una
obra ambiciosa sense acabar de percebre que li mancaven elements capaços de materialitzar la seva
ambició. I s’ha quedat a l’epidermis d’una intriga casolana tirant a
previsible.
