Un teatre en format de còmic. Una forma teatral de continu travelling. Un conte íntim amb punts de surrealisme que coincideixen, de manera increïble amb capítols del passat de tot espectador. Mariano Pensottti construeix una peça amb, aparentment, un espai buit, però en continu moviment: dues cintes transportadores permeten desplaçar elements escenogràfics de banda a banda de l'escenari i també als mateixos actors. Aquests, més que construir una psicologia complexa amb una interpretació que supura veritat per tots els porus (com estem acostumats de les produccions vingudes de Buenos Aires), són un complement més del joc. Però tot i el plantejament pop, atractiu i lúdic, l'obra es mou pels meandres de la memòria. I per aquella capacitat humana de transformar-los, confondre'ls o esborrar-los sense ser-ne del tot conscients. Així, les històries es responen les unes a les altres. Com si una historieta de Mortadelo tingués continuació en la contraportada de la Rue del Percebe 13.
La música és un dels elements que permet més viatjar a les habitacions errònies de la memòria. La que proposa dreceres per accedir a records però que sovint deixa penjat l'individu. El divertit despropòsit arriba en forma de perruques i travestits acollidores i generoses que imiten als Beatles. És una peça que diverteix i que apunta relacions sempre en desequilibri, amb parelles desfent-se, amb amants que no han perdut, encara, la paciència d'escoltar. De fills que s'obsessionen amb els capítols de vida dels pares. De reality shows que són capaços d'enfonsar en el ridícul una aspirant a cantant famosa per, al cap de poques setmanes, acollir-la com l'estrella que no van saber valorar. Forever love? La memòria d'aquests personatges dibuixats en traç ràpid demostren que és un oxímoron, una contradicció. Només podria existir un amor etern si s'accepta que és un amor canviant, i que, no cal preocupar-se si un s'allunya de l'altre perquè, amb paciència es tornaran a trobar en algun altre moment i a ballar la mateixa coreografia. Ni que sigui en un meeting politic. No us la perdeu! Mariano Pensotti, en tot cas, és un dramaturg i director argentí (que ha passat sovint per Temporada Alta els últims anys: l'últim cop amb Cineastas, el 2013) que cal seguir amb atenció. Per la seva mirada aparentment superficial de la vida però que sap connectar-la en punts íntims de cada individu i de la comunitat en general.
