Cuando vuelva a casa voy a ser otro

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Santiago Gobernori, Mauricio Minetti, Andrea Nussembaum, Agustín Rittano, Julieta Vallina
Composició musical:
Diego Vainer
Escenografia:
Mariana Tirantte
Vestuari:
Mariana Tirantte
Il·luminació:
Alejandro Le Roux
So:
Ernesto Fara
Producció:
Florencia Wasser / Grupo Marea , Grec 2016 Festival de Barcelona, Companyia Obskené
Sinopsi:

Si us pregunteu quina validesa tenen les idees revolucionàries que defensàveu fa temps, o si en algun moment us heu mirat al mirall i heu descobert que no us assembleu a la imatge que teníeu de vosaltres mateixos, la proposta escènica de Mariano Pensotti us semblarà feta a mida. Va néixer d'una història real: arran del cop d'estat a l'Argentina el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis un seguit d'objectes comprometedors. No els va tornar a veure fins quaranta anys després, quan el nou inquilí de la casa es va voler fer una piscina i els va trobar. El seu propietari es va enfrontar així amb la persona que havia estat. I va reconèixer tots els objectes com a propis, tret d'un.

La recerca de l'origen d'aquest objecte suposadament aliè és el fil conductor d'una sèrie d'històries que protagonitzen un director que mira de tornar a posar en escena una obra que ja havia representat quinze anys enrere, una cantant que canta les cançons del seu pare i un polític d'esquerra que s’acaba transformat literalment en una persona diferent. Les històries es traslladen a l’escena mitjançant un complex sistema —copiat d'un antic museu de la Patagònia— de decorats en moviment, textos projectats i cintes transportadores que, amb un moviment circular, porten una vegada i una altra els protagonistes a enfrontar-se amb situacions que ja han viscut, però des de perspectives noves. Un relat fascinador i diferent sobre el desig de ser un altre, la tragèdia de ser només un i el temor a deixar de ser qui som.

Crítica: Cuando vuelva a casa voy a ser otro

26/07/2016

Excel·lent viatge pels capricis de la memòria

per Jordi Bordes

Un teatre en format de còmic. Una forma teatral de continu travelling. Un conte íntim amb punts de surrealisme que coincideixen, de manera increïble amb capítols del passat de tot espectador. Mariano Pensottti construeix una peça amb, aparentment, un espai buit, però en continu moviment: dues cintes transportadores permeten desplaçar elements escenogràfics de banda a banda de l'escenari i també als mateixos actors. Aquests, més que construir una psicologia complexa amb una interpretació que supura veritat per tots els porus (com estem acostumats de les produccions vingudes de Buenos Aires), són un complement més del  joc. Però tot i el plantejament pop, atractiu i lúdic, l'obra es mou pels meandres de la memòria. I per aquella capacitat humana de transformar-los, confondre'ls o esborrar-los sense ser-ne del tot conscients. Així, les històries es responen les unes a les altres. Com si una historieta de Mortadelo tingués continuació en la contraportada de la Rue del Percebe 13. 

La música és un dels elements que permet més viatjar a les habitacions errònies de la memòria. La que proposa dreceres per accedir a records però que sovint deixa penjat l'individu. El divertit despropòsit arriba en forma de perruques i travestits acollidores i generoses que imiten als Beatles. És una peça que diverteix i que apunta relacions sempre en desequilibri, amb parelles desfent-se, amb amants que no han perdut, encara, la paciència d'escoltar. De fills que s'obsessionen amb els capítols de vida dels pares. De reality shows que són capaços d'enfonsar en el ridícul una aspirant a cantant famosa per, al cap de poques setmanes, acollir-la com l'estrella que no van saber valorar. Forever love? La memòria d'aquests personatges dibuixats en traç ràpid demostren que és un oxímoron, una contradicció. Només podria existir un amor etern si s'accepta que és un amor canviant, i que, no cal preocupar-se si un s'allunya de l'altre perquè, amb paciència es tornaran a trobar en algun altre moment i a ballar la mateixa coreografia. Ni que sigui en un meeting politic. No us la perdeu! Mariano Pensotti, en tot cas, és un dramaturg i director argentí (que ha passat sovint per Temporada Alta els últims anys: l'últim cop amb Cineastas, el 2013) que cal seguir amb atenció. Per la seva mirada aparentment superficial de la vida però que sap connectar-la en  punts íntims de cada individu i de la comunitat en general.