La memòria, un fil tan fràgil com poderós,
s’alça com a centre de la proposta amb què Mariano Pensotti i el Grupo Marea es
presenten per primer cop a Barcelona. Una proposta que té punts en comú amb Cineastas, un espectacular muntatge vist
al Temporada Alta 2014, i amb els interessos del dramaturg argentí: l’entrevista
a personatges reals com a punt de partida dels seus textos; la configuració
d’un món que sempre es mou en diferents plans, revestir la crítica d’humor i
d’ironia, la fusió de disciplines artístiques...
Cuando
vuelva a casa voy a ser otro sorgeix, segons l’autor,
d’una petita història real. En imposar-se la dictadura argentina, el seu pare,
militant d’esquerres, va enterrar una sèrie d’objectes comprometedors que 40
anys després va recuperar. El fet de retrobar-s’hi va confrontar l’ahir i
l’avui, el jove que va ser i l’home que és ara, alhora que va originar tot un
seguit de dubtes relacionats amb el que és i el que podia haver estat.
Des d’aquest neguit, Pensotti fila tres
històries independents protagonitzades per tres personatges diferents lligats,
és clar, per un fil comú. La primera se centra en la figura de Manuel, un
director teatral immers en plena crisi existencial entestat a recuperar l’èxit
aconseguit 15 anys abans amb una obra titulada El río. La segona, en una cantant d’una banda de rock, Natalia, que
sobreviu gràcies a les actuacions en casaments, batejos i comunions. I la
tercera, en Damian, un polític d’esquerres que no aconsegueix ser mai elegit.
Tots tres comparteixen frustracions, ganes de ser
algú –encara que sigui un altre– i una necessitat inconscient de retrobar-se
amb un passat que, curiosament, és el que aquietarà –només durant un temps– el
seu desassossec. A través d’ells, Pensotti dóna forma als interrogants que conformen
la mateixa essència dels individus i als, de vegades estranys, lligams que s’hi
estableixen.
Tanca el tríptic, un epíleg erigit com un
museu de la memòria en el qual han desfilat un seguit d’escenes fugisseres a bord
d’unes cites transportadores sense fi, figures de cartró a mida real, imatges
de dinosaures, piràmides... presidides per un rètol emmarcat de bombetes que
ens remet a les bafarades de les vinyetes dels còmics,
Amb cinc bons intèrprets a l’escenari i una posada en
escena “marca de la casa” –música en directe, projeccions i una il·luminació
que potencia l’aire cinematogràfic–,
Cuando
vuelva a casa... és un muntatge atractiu i enginyós que esdevé molt més que
una bona excusa per descobrir, o retrobar-nos, amb el sempre inspirat teatre
argentí.
