I si no, que ho preguntin a les àvies que participen
en l’obra d’Eun-Me Ahn, Dancing
Grandmothers, muntatge que està triomfant
a diversos escenaris internacionals i que ocupa grans titulars als mitjans de
comunicació. Una peça acolorida, alegre i fresca que barreja costums pairals amb la més
rabiosa modernitat procedent del pop, amb una gran il·luminaria discotequera i un
cóctel musical a base de hits populars
i de melodies, entre altres, russes i de tango.
La coreògrafa coreana, país on fa anys la dansa
contemporània no disposava d’una bona temperatura, començà a fer-se famosa l’any
2002 quan va acceptar la invitació de crear la cerimònia inaugural del Mundial de Futbol de Seül, si bé, Symphoca Princess Bari, va ser el
muntatge que la va catapultar a ser considerada la Pina Bausch de Seül,
definició més que discutible.
L’encert de l’espectacle es troba en els pocs
més dels seixanta minuts inicials, temps on succeeixen unes accions i un engranatge
coherents i equilibrats, cosa que no succeeix en els últims vint minuts on l’obra
cau en una exhibició i reiteració que resta punts al valor global del muntatge
que tanca amb un fet infal.lible cara obtenir l’aplaudiment: convidar a l’espectador
a pujar a l’escenari i ballar junt a les àvies i els nou bons ballarins de la
companyia.
La tendresa és present en gran part del
muntatge i aquest sentiment el desperten les àvies, bé sigui davant d’una
projecció que s’emet d’elles, com quan apareixen físicament a l’escenari emeten uns petits moviments, alguns plens de
timidesa i altres de coqueteria.
L’any 2010, Eun-Me Ahn va tenir l’encert de
fer un recorregut per les zones rurals del seu país, convidant a àvies ballar
davant la càmera. El resultat és una excel·lent filmació que no tan sols mostra la
personalitat de les àvies a través dels seus tendres i sentits moviments, sinó
que l’entorn i els objectes que el componen, permet conèixer el lloc on s’han
desenvolupat les seves vides. Perruqueres, venedores d’aliments, mestres, pageses,
passatgeres d’avió i de bus, entre altres, apareixen movent-se com nines obtenint
la complicitat i despertant l’humor de la gent que les envolta, inclosos les
dels marits.
L’espectacle s’inicia amb l’aparició d’Eun-Me
Ahn caminant amb passos petits abillada amb un vestit molt colorit com preàmbul
a l’exposició que vindrà de colors, formes i llums. Una explosió que arriba al
punt àlgid de creativitat en el disseny del vestuari, obra també de l’artista.
Textures de seda, combinació de pinzellades de diferents traços, petites
lluentors ocupen l’espai a través dels virtuosos cossos dels ballarins que s’expressen
a mitjançant un moviment que no rebutja l’acrobàcia ni tampoc el ball i ambient
de discoteca.
En definitiva, un muntatge amè, d’una gran
potència plàstica i amb una tendresa difícil de trobar en muntatges de dansa,
però que guanyaria amb un final, a càrrec de l’aparició de les àvies, menys
dilatat.
