Dancing grandmothers

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Eun-Me Ahn, Donghun Go, Jihye Ha, Youngmin Jung, Hyekyoung Kim, Jeeyeun Kim, Seunghae Kim, Eisul Lee, Hyunwoo Nam, Sihan Park, deu àvies coreanes
Composició musical:
Young-Gyu Jang
Escenografia:
Eun-Me Ahn
Vestuari:
Eun-Me Ahn
Il·luminació:
Jin-Young Jang
Vídeo:
Tae-Seok Lee
Autoria:
Lin Hwai-min
Coreografia:
Lin Hwai-min
Sinopsi:

Eun-Me Ahn és una artista coreana amb un esperit clarament cosmopolita. Ja era coneguda al seu país quan, el 2002, va preparar la cerimònia d'obertura de la Copa del Món de Futbol a Daegu, però va fer el salt internacional el 2013 quan va portar al festival Quartier d'Eté de París La princesa Bari, una epopeia pop basada en una història tradicional coreana. No és estrany que la tornessin a convidar l'any següent al mateix festival. I va sorprendre el públic de París amb l'espectacle que ara veureu a Barcelona i que transforma l'escenari en una pista gegantina. Allà hi ballen els joves integrants de la seva companyia, però no són els únics. També ho fan una desena d'àvies coreanes. L'any 2010, durant un viatge per les zones rurals del seu país, Eun-Me Ahn es va trobar un seguit de dones, d'entre seixanta i noranta anys, a les quals va demanar de ballar per a ella. I en veure la felicitat dels seus rostres quan ho feien, va decidir crear un espectacle que contingués tota l'energia i la satisfacció que aquelles dones aplicaven als seus moviments. El resultat és un muntatge on veurem ballar aquestes dones al natural i veurem també filmacions preses als llocs on viuen habitualment. Entendrem, així, que cadascun dels moviments d'aquestes dones reflecteix la duresa de les seves condicions de vida i que els seus cossos, més o menys arrugats o arrupits, ens expliquen la història completa d'una vida i, a la vegada, de la Corea moderna. Us han agafat ganes de ballar? Doncs afegiu-vos a la festa...

Un espectacle tendre i fascinador signat per una creadora d'avantguarda que s'ha format en el rigor i la precisió coreans però que ha viscut a Nova York i que en els seus muntatges juga tant amb els colors del pop i amb l'austeritat del blanc i negre com amb els matisos més subtils de l'androgínia.


Crítica: Dancing grandmothers

18/07/2018

Danza asiática: Capital Grec (1)

per Jordi Sora i Domenjó

Tres propostes asiàtiques han arribat la primera quinzena de juliol dins del Grec Festival. La primera és de Corea:

De la tradición más popular: Eun-Me Ahn

Conocida como la Pina Bausch de Seúl, Eun-Me Ahn se instaló tres días en el Mercat de les Flors para revolucionarlo con su creación Dancing Grandmothers,  obra sencilla pero intensamente emocional: en la primera parte las bailarinas y sus compañeros dan buena cuenta de la flexibilidad, energía y entusiasmo que la coreógrafa y alma mater del grupo había diseminado por el escenario en una breve introducción, un solo de la artista de unos cinco minutos y realmente lo más esencial del espectáculo. Sus chicos se entregan, con acentos marciales, saltos y equilibrios hasta la extenuación y un merecido descanso con una enorme proyección, excesivamente larga pero muy emotiva. Se trata de ancianas a quien se les pide que se muevan, que bailen según su criterio. Una filmación sin música a través de la cual se percibe toda la verdad que la danza puede aportar al espíritu: en cada arruga, los cuerpos envejecidos por el tiempo, la expresión cansada, se deja entrever todo un mundo de vicisitudes que han debido pasar. Esas ancianas, ocuparán el escenario en la tercera parte hasta acabar invitando a los espectadores a bailar con ellas. Es muy evidente que la coreografía de la pieza en su conjunto se acusa, resulta demasiado plana. Pero la sinceridad de la propuesta, arrastra a cualquiera.

Font original: Revista Susy-Q