Crítica publicada a Núvol com a 'Àsia amb denominacions d'origen'
Dancing Grandmothers sorgeix d’un viatge que Eun-Me Ahn va fer per Corea del Sud a la recerca dels moviments genuins i amarats del llast del temps i les condicions vitals d’unes senyores d’una edat estupenda. Eun-Me Ahn l’artífex d’aquest espectacle –la Pina Bausch de Seül– es va donar a conèixer a nivell internacional al festival Quartier d’Eté de París on va presentar La princesa Bari, una epopeia pop basada amb una llegenda coreana. Aquesta coreògrafa es mou com una veritable xaman del segle XXI entre la tradició i l’avantguarda.
L’espectacle comença amb una projecció d’una gravació feta des de la finestra d’un vehicle, veiem el paisatge passar, i fins i tot, malgrat la xafogor dins la sala MAC, sembla que el vent ens acaricia. En aquest pròleg evocatiu, la coreògrafa apareix a l’escenari. Com si flotés sobre camps d’arròs, traça gests petits i delicats. És l’escena més bonica de tota la coreografia. Durant una bona estona, una dubta si apareixeran les àvies coreanes o no, perquè la primera part protagonitzada pels ballarins joves, enèrgics i atlètics de la companyia s’allarga bastant. La coreografia jovial és tan acolorida com el vestuari, els deu ballarins creuen frenèticament l’escenari sota els efectes de la música electrònica. Enmig de l’aparent banalitat, s’hi reconeixen gests i moviments recurrents, que abans, en el pròleg ha reproduït la coreògrafa. Els ballarins s’esvaeixen, es fa el silenci. Al fons de l’escenari hi veiem projectades les imatges en silenci de dones, cadascuna en el seu context. Unes collint arròs, les altres en una botiga, una enmig d’un bosc, una altra en un pàrquing acompanyada del seu marit que té pressa per marxar. Les escenes són variades i el silenci incrementa el poder suggestiu de les imatges en moviment, de les expressions d’alegria que es dibuixen en els seus rostres al ballar. Potser alguns espectadors s’hi resisteixen. Servidora es va deixar manipular i estovar. Què tenen els somriures decorats amb arrugues que entendreixen tant?
Armades amb boles de cristall de discoteca i una playlist absolutament kistch, deu de les àvies del vídeo s’uneixen als deu ballarins de la companyia en la segona part. Eun-Me Ahn reserva un moment de protagonisme per a cadascuna. El percentatge de globus d’alegria en la sang augmenta, tot i que la coreografia sovint no té ni cap ni peus. L’energia es palpa i una surt entusiasmada i sobretot després de l’epíleg “discotequero” quan bona part del públic salta a ballar a l’escenari. La injecció està servida, però un dia després busques el prospecte i no el trobes. Te n’adones que t’hagués agradat furgar una mica en la vida de les deu àvies coreanes i que et sobraven quilos de moviments histèrics.
