A Florència, el 1348, van patir la pandèmia coneguda com a Pesta Negra que ja aleshores, com tantes pandèmies que han assotat la humanitat, va començar a la Xina i va fer un tomb a la Terra seguint la ruta que també ha fet ara el coronavirus. El recorregut sí que no entén de fronteres, ni de canvis de segle, ni de canvis climàtics. D'aquella efemèride negra, Giovanni Boccacio en va fer el seu «Decameró». Una obra medieval intensa on deu joves “confinats” en una vil·la als afores de Florència s'expliquen històries entre ells durant deu dies.
El «Decameró» de Bocaccio porta a pensar en relats d'obscenitats, això sí, obscenitats intel·ligents i fins i tot humanistes. L'escriptor Pier Paolo Pasolini, el 1971, no es va deixar encaterinar per la característica de la desena i en la seva versió cinematogràfica va readaptar només nou de les històries de l'original de Bocaccio. A l'hora de rememorar Bocaccio i Pasolini, Xavier Albertí —director artístic del TNC a la línia de sortida per passar el relleu a Carme Portaceli—, sí que ha tornat al mite de la desena i, a més, l'ha multiplicat per tres: 10 dramatúrgies, 10 direccions i 10 intèrprets.
Una estratègia en part, sisplau per força, arran de les mesures de prevenció del mesos anteriors a l'obertura de temporada que han obligat a treballar durant el procés d'assajos, si no sempre telemàticament, sí que separadament, cosa que s'evidencia durant tota l'obra i es nota que no s'hi pretén crear un fil unitari sinó fomentar més aviat una mirada unitària per part de cada espectador després d'escoltar deu històries, deu reflexions, que formen part d'un temps i d'un moment determinat marcat per la incertesa, la por i l'absència del futur premeditat.
Només la posada en escena —que ha coordinat artísticament Albert Arribas— fa un recosit d'aquesta falta d'unitat dramatúrgica. I també hi té un paper la suggerent il·luminació —feina de Joaquín Guirado— que, com si fes punta de coixí a ritme de boixets, afegeix un tempo precís a cadascuna de les interpretacions i no s'està en algun moment de jugar a la rateta o a la conversió ultraviolada amb les “ànimes” prudentment separades per mor del presumpte i invisible contagi de la platea, butaca sí, butaca no, per a plaer dels que volen estar amples ni que sigui amb la llosa de la mascareta.
Una altra de les característiques suggerents d'aquest fals «Decameró» —deixem que Bocaccio i Pasolini reposin en pau— és la diversitat generacional i eclèctica de tots els implicats, tant pel que fa als intèrprets, com a les direccions o les autories. N'hi ha que no havien provat mai el text teatral. N'hi ha que provenen de l'art poètic. N'hi ha que sorgeixen de l'art plàstic. I n'hi ha, que sí, que ja havien provat l'efecte del teló. Resultat: un fresc “multimulti” per triar i remenar.
Aquest aiguabarreig fa que l'espectador vagi d'un extrem a l'altre, a batzegades i que, a cada nou episodi, es pregunti quina una li espera. Des del verb desbocat de l'actor Melcior Casals que en el seu manifest per un nou teatre de l'autor Davide Carnevali acaba preguntant: “¿Hi ha algun lampista a la sala...?” a l'actriu Lina Lambert que revisant un text anterior de Lluïsa Cunillé sobre una visita al museu criminològic deixa anar que tot plegat és un escàndol.
Entremig, hi campa el nom de Pep Guardiola i el d'un altre futbolista que el tenia sovint en les seves oracions, Zlatan Ibrahimovic. Hi campa l'alè poètic de Narcís Comadira, contemplatiu en temps de confinament, amb la presència en to greu de Víctor Pi. Hi campa la reflexió també greu de Pepo Blasco sobre els homes i la natura com a una esperança cega. Hi campa la mossa d'esquadra amb paràlisi cerebral —impactant interpretació de Desirée Cascales Xalma— que recita el seu text amb la projecció sobretitulada i que esquerda qualsevol idea que es pugui tenir del cos de la policia catalana.
Hi campa encara la veterana Sàskia Giró, immòbil en cadira de rodes. Hi campa el bosc imaginari de Perejaume al qual posa arbres i branques, amb un moviment gairebé imperceptible, com si l'empenyés un alè d'aire, l'actriu Paula Blanco. Hi campa l'actor Oriol Genís com un follet sortit de l'infern amb la bestialitat del text de Valère Novarina que fa un poti-poti lèxic entre llengües reals i llengües inventades que porten als extraordinaris embarbussaments i a pensar que, més que Genís, es tracta d'un “Geni” de la paraula.
I així, fins a deu, sense passar per alt dos dels relats que trepitgen més de peus a terra, els de Najat El Hachmi, que interpreta Adriana Fuertes, molt referent del món que ha viscut i ha patit l'autora, i el de Marta Marín-Dòmine, que interpreta Carol Muakuku, i que per uns instants fan que els espectadors recordin que, temps era temps, hi havia lluernes de la mateixa manera que ara hi ha indigents. (...)
