Hi havia una vegada un país situat a la banda africana de la mediterrània (evitem malentesos!) que estava governat per un dèspota implacablement despòtic . Tot i així ,i a diferència del que passava amb altres dèspotes ben coneguts a casa nostra, aquest emir molt donat a satisfer els plaers de la carn amb aire melancòlic que ben bé podria haver-se escapat d’un dels contes insomnis de les mil i una nits, era un home amb aires sensibles i un elevat bagatge cultural . I de ben segur, coneixia la cèlebre sentencia que Lampedusa li fa pronunciar a un dels personatges centrals de “Il gattopardo”, i que a la memorable adaptació cinematogràfica de la novel·la filmada per Visconti , pronuncia Alain Delon: la sentència segons la qual, és necessari que tot canviï per tal que tot resti igual. La sentència que més d’un règim polític amb tendències autocràtiques ha acabat incorporant al seu ideari polític, per tal de perpetuar vells vicis dictatorials amb un nou maquillatge democràtic. El cas és que l’emir ha decidit demostrar els seus desitjos de canvi i la seva generositat, permetent fins i tot el retorn de l’exili de les filles de qui va ser el seu principal enemic polític ; el gran opositor, el dissident més temible al qual mai s’ha enfrontat.
I així , amb el retorn a casa d’aquestes dues filles amb moltes ganes de revenja, és justament com arrenca aquesta obra que Benet i Jornet va estrenar de forma fugaç l’any 1980. Una fugacitat pot tenir molt a veure amb el fet assenyalat pel mateix autor al seu moment que , per aquella època, el teatre de text -especialment, el de nova creació- havia perdut força a uns escenaris catalanas més interessats llavors per altres formes de dramatúrgia teatral. Però també pot tenir molt a veure amb el fet que a inicis de la dècada dels 80, la Transició política havia estat consagrada com una mena de gran miracle laic admirat arreu del món. I en aquest sentit, les estratègies aperturistes de l’emir, els draps bruts que es poden trobar fins i tot a la llar del molt respectat i ja sacrificat gran opositor, els desitjos venjatius convertits en cruels actes d’unes filles que , alhora, poden acabar sorpenent-nos també finalment amb algun d’aquests pactes aparentment contra natura que acaben presentant-se com la forma més natural de reconciliació, i el pessimisme tenyit d’ironia brechtiana que desprèn tot plegat, podien semblar anar també un xic massa contracorrent.
Però de tot allò, n’han passat ja més de quatre dècades. I ara mateix, aquella Transició es vista per alguns sectors com el mecanisme deficitari que va consagrar un “règim del 78” destinat a perpetuar mecanismes de poder que no havien fet altra cosa que sotmetre’s a una cap de maquillatge. En aquest senti, el text de Benet i Jornet pot ser llegit com una lúcida faula que es distanciava del fervor generalitzat per tal d’assenyalar els veritables podrits ciments damunt dels qual es sustentava en gran mesura el nou miratge de democràcia plena i avançada.
Tot i així, la faula conduïda per un narrador pervers i cómplice que en aquest cas adopta l’aparença de Carles Martínez, no deixa de mostrar alhora les seves pròpies fragilitats. La seva estructura està sotmesa a tremens vaivens tràgicament melodramàtics no exempts del seu punt d’efectisme. I es diria que , de la mateixa manera que el pas del temps li ha donat una nova dimensió al seu discurs, ha deixant també més a la vista els seus límits com a text dramàtic. D’altra banda, el un xic tímid muntatge de Toni Casares, no ajuda tampoc a esborrar aquests límits. Per la excessivament feixuga escenografia a diferents nivells dissenyada per Laura Clos, s’hi mou un espectacle que potser de forma involuntària, sembla més abocat a reproduir els mecanismes dramatúrgics propis del moment en el qual va ser escrita l’obra, que a oferir d’ella una mirada punyent i renovadora. Quelcom que s’acaba visualitzant també en la correcció mancada de passió que trasmeten els d’altra banda excel·lents intèrprets de la proposta.
