Fa uns dies, la xarxa va difondre les imatges horribles i medievals d'un afganès penjat al capdamunt d'una grua en una plaça d'Herat, executat pel nou règim totalitari dels talibans. Hi he pensat perquè hi ha una escena en aquesta obra teatral, d'entre les primerenques de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020), en què un dels personatges resistent de ficció és també penjat pel poder de torn en una soga.
M'imagino que a finals dels anys setanta del segle passat, quan Benet i Jornet el 1978 va escriure «Descripció d'un paisatge» (Edicions 62, Col·lecciò El Galliner, 1979 / Publicacions Sala Beckett, 2021), jugar amb un penjat com a execució era jugar amb una mirada visionària del que volia reflectir. Ni la televisió aleshores era el que és ara. Ni existien els mòbils. Ni arribaven les notícies d'arreu del món en temps real a través de la xarxa.
A tot estirar, parlant de penjats, teníem la imatge bucòlica del quadre «Garrot vil» de Ramon Casas, del 1894, amb el retrat de l'execució de la Presó Vella o Presó d'Amàlia, a l'actual Plaça Josep Maria Folch i Torres, entre el Paral·lel i la Ronda de Sant Pau de Barcelona. I, si volem ser més frívols, les úniques execucions del penjat que havíem pogut veure en la ficció eren les de les pel·lícules de vaquers!
Benet i Jornet situa el relat visionari de «Descripció d'un paisatge» en una ciutat imaginària mediterrània. Un dictador fet emir ha vençut els seus dissidents. Sang i fetge. Dues filles d'un dels resistents morts tornen dotze anys després a la ciutat. El pare era un bon doctor que va deixar perdre la seva carrera per la política, explica el narrador. I l'emir vol “passar pàgina”, com diuen alguns, oblidant el passat i acollint les dues filles exiliades sense venjança ni rancúnia.
Benet i Jornet fa aquesta al·legoria a la trampa de qualsevol transició en un moment que la societat del seu temps havia segellat el pacte del Règim del 78 el resultat del qual encara cueja. I aquesta mirada atrevida de l'autor en un moment de la Dictadura postfranquista encara encès és, més de quaranta anys després, una mirada no només universal sinó que li dóna tot el valor dramatúrgic i literari que té i que el converteix en un dels millors textos teatrals contemporanis catalans, injustament oblidat de l'autor.
«Descripció d'un paisatge» es va estrenar al Teatre Romea el 1980, una quinzena de funcions a tot estirar, amb la Companyia Teatre Estable de Barcelona, en un muntatge dirigit per Joan Ollé, amb Àngels Moll, Joan Borràs, Joan Miralles, Josep Torrents, Rosa Maria Sardà, Mercè Managuerra, Nadala Batiste, Joan Vallès, Oscar Ranea i Daniel Muntaner. Uns anys després, Toni Casares —l'actual director de la versió que ha obert la temporada de la Sala Beckett—, que havia fundat un parell d'anys abans l'Aula de Teatre de l'Autònòma de Barcelona, va repescar l'obra en l'àmbit universitari.
I és ara quan «Descripció d'un paisatge» sona més actual que mai. ¿Quants dictadors no ha deixat escampats el segle XX que encara fan de les seves arreu del món? ¿Quants pactes de transició no s'han signat que a la llarga acaben sent una cortina de fum? ¿Quants “canvis de camisa” no s'han produït en personatges que arrossegaven crims d'estat a les alforges i que han estat i en alguns casos estan encara blanquejats com a presumptes artífexs de la reconciliació?
Tot això és el que Benet i Jornet, en clau de conte, gairebé ingènuament —a mi, francament, Eurípides i la tragèdia d'Hècuba que venja la mort dels seus fills em cau molt lluny malgrat que hi sigui de rerefons—, vol transmetre amb la seva «Descripció d'un paisatge», un paisatge que, al final del relat, es fon lentament i deixa un missatge que és un avís de futur en clau de moralitat: «Les víctimes de qualsevol genocidi són doblement vençudes sota l'aparença del perdó del botxí».
Diria que Toni Casares —que torna a la direcció escènica després d'uns quants anys en pausa dedicat a la gestió al capdavant de la Beckett— ha revitalitzat aquesta obra de Benet i Jornet i li ha donat el to just entre poètic i teatral que necessita. Els personatges s'expliquen a ells mateixos el que explica el conte i l'expliquen als espectadors. I alguns moments de moviment congelat donen aquesta idea de ser a la vegada dins i fora del relat.
L'actor Carles Martínez hi llueix esplendorosament fent de narrador, com un contacontes oriental amb el cap tapat amb un “taqiyah”. Funcionari al servei de l'emir, es converteix en notari de tot el que va passar abans i el que passa després amb l'arribada de les dues germanes exiliades. Els seus moments narratius fan que els espectadors no es puguin desentendre en cap moment de la trama.
El vigor dialèctic de l'emir (Òscar Rabadan) mostra el seu dilema entre la maldat i el perdó. La vivesa de la serventa (Fina Rius) marca també la pauta de l'enllaç amb les dues germanes vingudes de l'exili. La seriositat de Pep Ferrer converteix el seu personatge en el típic exemple del canvi de bàndol per necessitat de supervivència.
El desconcert del personatge de Francesc Ferrer el fa víctima de la seva mateixa fe cega en el poder i del rebuig de la seva dona i mare del seu fill (Ona Borràs). La sobrietat del personatge de la germana que representa l'actriu Màrcia Cisteró contrasta amb el crit de vida lliure de la germana que representa l'actriu Enka Alonso, les dues marcades, en el seu retorn de l'exili, per la força de la venjança, però en temps i circumstàncies diferents.
En conjunt, la posada en escena, a banda de la direcció de Toni Casares, té tres elements que la fan altament suggerent: una excel·lent dicció interpretativa en general que està al servei de la intenció teatral de Benet i Jornet de revaloritzar la paraula quan apostava en temps difícils per una dramatúrgia literària davant dels focs d'artifici de segons quin teatre anomenat “independent” d'aquell moment; una il·luminació (Guillem Gelabert) que matisa cadascuna de les accions amb una permanent ombra xinesa que reflecteix el perfil de la ciutat imaginària sobre el llit del mar Mediterrani; i una escenografia (Laura Clos “Closca”) que torna als orígens amb una tarima de diferents replans enrajolats i un cortinatge blanc de fons, transparent, que permet els canvis d'ambientació i enforteix la imaginació dels espectadors. Amb aquesta «Descripció d'un paisatge» hi ha una “reconciliació” dels espectadors amb el teatre en uns altres temps també prou difícils que els han tocat de viure. (...)
