Iniciar un homenatge a Josep M. Benet i Jornet amb Descripció d’un paisatge (1977-1978) és un gran encert. Fer-ho amb la cura, el respecte i l’equip artístic del que s’envolta Toni Casares, dobla el valor de l’aposta. És de justícia portar a escena una de les obres preferides de la producció de l’autor que es vol homenatjar, més encara, si es tracta de l’obra menys representada del dramaturg. A Descripció d’un paisatge (estrenada el 1979 al Teatre Romea), Benet i Jornet s’endinsa en el terreny ja explorat del teatre brechtià amb una forta càrrega narrativa i una factura impecable dins aquesta línia. L’escàs èxit -en nombre de posades en escena- l’hem de buscar més aviat en factors externs al text: un desinterès per aquest tipus de dramatúrgia en l’ecosistema teatral català d’anys enrere i un context poc propici a furgar en la Transició. Quatre dècades més tard, el tràgic paisatge que dibuixava Benet i Jornet se’ns desvetlla amb una força i un interès renovats. Ara, a la Beckett, resulta d’una vigència aclaparadora per diferents aspectes que caben en un sol informatiu recent. Només cal mirar un Telenotícies per topar amb execucions públiques, durs camins d’exili i crims sense sentit contra els més febles.
La faula ens situa en un emirat imaginari governat per un sàtrapa despòtic. Dues germanes tornen a casa després d’una dècada d’exili. Són les filles del Dr. Monàdil: el líder de la revolta contra el tirà, torturat i assassinat pels esbirros del emir deu anys abans. El seu retorn, propiciat pel propi governador, s’emmarca en la voluntat democratitzadora i de “reconciliació nacional” de l’emir. Kàtila i Zahira tornen decidides a consumar la seva venjança. Estem davant d’una autèntica tragèdia que, trencant les unitats aristotèliques amb continus flashbacks i canvis d’espai, planteja dilemes morals sobre la traïció als ideals polítics i la supervivència. La clemència del poder davant aquesta venjança, esdevindrà un jou més que un alliberament.
Toni Casares basteix una posada en escena a partir d’un text sense pràcticament acotacions. Ens serveix la tragèdia nua d’artificis tecnològics, confiant en la força del text interpretat per un elenc que excel·leix en la dicció. Un autèntic model on emmirallar-nos que, malauradament, no sovinteja. L’autoritat escènica de Màrcia Cisteró omple la seva Kàtila del to greu que requereix el drama. La impacient i agosarada Zahira té la figura d’una Enka Alonso brillant i elegantíssima. Però és Carles Martínez qui llueix de forma especial introduint-nos i guiant-nos dins la complexa trama de traïcions del conte. Sorneguer i cínic, omple de matisos el seu personatge omnipresent. El seu amo Bassir té el rostre d’Òscar Rabadan, un pèrfid tirà sofisticat i sibarita. El veterà Pep Ferrer, malgrat la poca lletra, erigeix un personatge clau pels plantejaments morals de la tragèdia. Compta amb la complicitat de Fina Rius en el paper també clau d’Amina, la serventa fidelíssima. Ona Borràs -esposa i mare del fill de Rafic- representa amb dignitat la generació esquitxada pel fang dels que la precediren. Francesc Ferrer -de qui destaquem el recent treball a La morta de Pompeu Crehuet (Beckett, 2020)- és Rafic, el personatge més controvertit: les seves pors i la covardia són, de fet, els desencadenants de la tragèdia. Una tragèdia que serva en tot moment la necessària unitat de to. Tot això en un espai escènic clar i diàfan, compartimentat en nivells adequadament esglaonats, per on ens guien les llums de Guillem Gelabert. Laura Clos (Closca) deixa anar l’orientalisme en el paviment enrajolat, les gelosies i les subtils cortines que deixen veure, al fons, un horitzó urbà de cúpules.
