La Sala Beckett obra la temporada, que dedica a Josep Maria Benet i Jornet, amb una nova posada en escena de Descripció d'un paisatge (1979). D'entrada, és necessari que es revisitin amb naturalitat les obres que, conscients o no, han bastit la trajectòria de la dramatúrgia, que han estat base del teatre que es fa avui. Toni Casares sovinteja poc les direccions d'escena tot i que les seves darreres direccions han estat Eva i Adela als afores (2017), Rei i senyor (2012), El petit Eiolf (2011), Aquí s'apren poca cosa (2009) o La plaça del Diamant (2007). En fa una proposta neta, deixant que el conte d'aires àrabs de la transició ressoni igual, avui mateix.
Sembla evident que el distanciament de Benet i Jornet, és similar al que proposava Brecht per poder denunciar el que veia i patia en la seva estimada i tormentada Europa: (El cercle de guix caucasià, La bona persona de Sezuan...). Benet i Jornet aplica la fórmula per parlar de l'Espanya de la transició. En tot cas, té l'encert d'allunyar-se de l'adoctrinament bonista de Brecht i furga en la por i la covardia del ciutadà i també en la capacitat de variar d'ideologia per mantenir-se al Poder. La forma textual, també cal posar-la en valor perquè remet a un narrador/ funcionari que va portant al públic cap endavant i cap endarrere de l'escena de la manera més efectiva i sent obertament metateatral: un enginy eficaç que encara avui ressona. Si el dramaturg havia arrencat amb un quadre íntim i realista Una vella, coneguda olor (1963), ara rebia els comportaments dels personatge en un conte fantasiós, carregat de doloroses metàfores.
La trama parla del retorn de dues germanes (filles d'un antic opositor que va ser executat per esbirros de l'emir que encara governa). Amaguen una venjança que, intueixen, pot ser també la seva fi. Tornen de l'exili 10 anys després i descobreixen, sorprenentment que el barri està quasi com sempre (quan el van abandonar enmig de bombes, saquejos i incendis). Casa seva respira la calma d'abans; potser el jardí encara calgui desbrossar-lo. I és en aquesta estança de la casa on s'hi amaguen sovint crims, com insinua Sandra de Daniela Feixas o El jardí de Lluïsa cCunillé, recentment.
El paper dels intèrprets és notable. Tot i narrar un conte fugen de les caricatures i cadascú mostra una doble cara que ajuda a emmascarar la intriga, la peripècia. Carles Martinez és l'encantador de serps, criat de l'emir i narrador empàtic i cínic de la història, que acabarà desactivat pel gir inesperat final; Enka Alnso és la germana jove, la que es presenta com la més forta de les dues. Han tramat que faran servir la seducció per activar el parany. Màrcia Cisteró és la germana gran, que amaga un gran dolor al pit i no es resol fins al flaixback final. Actua fredament i té una carta de salvament que no ha ensenyat a ningú. Francesc Ferrer és el jove destronat, que comprova com el seu engany és conegut i en patirà les conseqüències. Oscar Rabadan ensenya la part humana del dèspota i la vessant negociadora per afiançar el seu poder, sota una imatge de magnànim, que empra quan li interessa. Pep Ferrer i Ona Borràs són personatges que pateixen les conseqüències dels comportaments dels altres. I que buscaran recolocar-se en aquest tauler d'escacs; ella en caurà de seguida; ell, sabrà protegir-se amb un moviment cautelós de cavall. Fina Rius és el peó fidel, constant, coherent que assumeix amb generositat les conseqüències dels que han fet els altres. És, probablement, l'única que podrà veure la llum resplandent que emergeix d'aquest paisatge sense l'amargor dels crims.
La Gran Història de la farsa, la que escriurien els diaris en aquest país oriental amb minarets combinats de nous edificis d'oficines, ressona a final feliç: El nou govern ha après a alternar la tradició i el capitalisme, la religió i la democràcia, la mà dura i la reconciliació. Sovint els titulars obvien la realitat més íntima, que és per la que es va decantar Benet i Jornet: l'autor dedica la darrera rèplica a l'arquitecte covard: Aquest personifica la por que han patit tots fins al punt de trair a la família de qui s'estimava amb devoció. Pau Miró en va fer un quadre, ja situada a la Barcelona de la vaga dels tramvies en la Victòria, a la Sala Gran del TNC, mig segle després de Descripció d'un paisatge.
És necessària la posada en escena del repertori (català i universal) per rellegir-lo i reinterpretar-lo. Potser projectar imatges d'execucions talibanes o de l'assassinat de Gaddafi o de'n Ceaucescu és innecessari. Però potser s'hagués pogut obrir la finestra per ensenyar com aquella aparent "modèlica transició" ha mantingut famílies de Poder que han canviat de camisa sense necessitat d'amagar les seves credencials. Potser hagués estat bé insinuar com aquella por i lluita d'interessos encara opera en una Catalunya convalescent dels efectes del 155 i una política que li costa entendre de reconciliació amb els adversaris. El conte cruel de Benet i Jornet es queda en el món de les idees, sense alliçonar, però es revela vàlid per a narrar una realitat de la transició que ell ja va captar al 1979 i que ara en rebem una nova onada que no sabem dominar.
