Desig sota els oms

informació obra



Intèrprets:
Carles Arquimbau, Ivan Benet, Pepo Blasco, Àngel Cerdanya, Laura Conejero, Pep Cruz, Lluís Gómez, Àngela Jové, Pep López, Eduard Muntada, Laura Pujolàs, Santi Ricart, Iban Beltran, Àngel Cerdanya “El Sueco”, Carol Duran, Gal·la Sabaté, Elena Gadel, Ivan Labanda
Escenografia:
Sebastià Brosa
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Il·luminació:
Lionel Spycher, Ganecha Gil Gràcia
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Iban Beltran
Sinopsi:

Un gran clàssic del teatre nord-americà, en el qual l'amor s'enfronta a l'ambició

Mentre la febre de l’or s’enduu els joves cap a l’Oest, un vell granger del sud es manté aferrat a l’antic pedregar que amb l’esforç de tota una vida ha aconseguit convertir en terra cultivable. Quan els seus tres fills descobreixin que l’ancià s’ha tornat a casar, amb una dona molt més jove que es deleix per recollir l’herència, esclataran totes les tensions acumulades al llarg dels anys entre els murs d’aquella propietat.

Sota la impassibilitat inquietant dels grans oms que rodegen la casa, el desig exacerbat de posseir tant la terra com la dona destarotarà la vida dels protagonistes d’aquesta tragèdia fundacional del teatre nord-americà, escrita ben poc abans de l’inici de la Gran Depressió amb el «Crac del 29».

Crítica: Desig sota els oms

28/10/2017

Sense sortir de la zona de confort

per Marc Sabater

El Teatre Nacional de Catalunya ha escollit per inaugurar la seva nova temporada Desig sota els oms, una de les obres més desconegudes, aquí si més no, d’Eugène O’Neill, el pare del teatre nord-americà modern. De fet, el text es considera una “tragèdia fundacional” de l’escena americana. Es va estrenar el 1924, poc abans del Crack del 29 i de la posterior Gran Depressió i, en aquest sentit, ben bé s’hi poden distingir alguns trets premonitoris, especialment en el tractament que l’autor fa de la cobdícia, el motor que mou tots els personatges i els difumina l’amor i la passió abocant-los a un final terrible.

Per damunt de tot, però, i per ser canònics, Desig sota els oms és la translació de l’Hipòlit d’Eurípides a un entorn rural nord-americà de mitjans del segle XIX. Un entorn presidit per una gran granja que Efraïm Cabot, un vell pioner, va construïr amb molt esforç convertint en terra fèrtil un antic pedregar. Les disputes dels seus fills per aconseguir-ne l’herència esclaten definitivament quan l’home es torna a casar amb una dona quaranta anys més jove que, a la seva vegada, s’enamora del seu fillastre. Vaja, que la tragèdia està servida i tampoc cal fer massa espòilers, oi?

El muntatge del Nacional no aporta massa res a aquest plantejament. Joan Ollé l’ha abordat sense sortir de la zona de confort i sense córrer massa riscos, excepte en la decisió de fer parlar els personatges en una varietat dialectal rural que --a més d’homenatjar l’ús que O’Neill feia de la llengua vernacular americana-- segurament vol contribuir a dibuixar la rudesa d’uns personatges que sense aquesta salvatgia difícilment podrien actuar com ho fan. Aquesta opció de la direcció posa els intèrprets contra les cordes i sobta d’entrada a uns espectadors que s’hi acaben acostumant i, probablement, concloent que potser és innecessària i es passa de frenada.

Més enllà d’això, poca cosa. Estem davant d’una mostra de teatre acomodat, crec que massa confortable per a un teatre nacional. Fet d’aquesta manera, Desig sota els oms és només un gran espectacle que explica una anècdota tràgica amb un gran desplegament de mitjans. Arribats a aquest punt, cal remarcar el bon treball de caracterització, il·luminació, espai sonor i, sobretot, d’escenografia. L'espai escènic és esplendorós per bé que tot el seu potencial s’exhaureixi ràpidament i pugui acabar, fins i tot, resultant un xic repetitiva.

Interpretativament, més enllà del treball de llenguatge que els intèrprets encaren amb tenacitat i vehemència, poques sorpreses. Potser la més destacable sigui el tercer acte de Pep Cruz, un moment on es justifica com a cap de cartell en un repartiment homogèniament correcte, sense més. Laura Conejero, Ivan Benet i la resta compleixen amb les expectatives sense alegries ni decepcions, somatitzant una mica la sensació asèptica amb què es queden els espectadors després del teló final.