Una dona de família benestant arriba a un barri degradat, on la seva germana petita viu amb la seva parella. Una visita inesperada, que havia de ser breu, es convertirà en un daltabaix per a la parella i el seu entorn. El desig i el joc de miralls faran que els personatges s’enfrontin a la seva veritat.
CONTEXTUALITZEM LA CREACIÓ
Després de la direcció i dramatúrgia de Nedant cap a la mar de la Xina, Waikiki Honolulu i del musical París, i també de la direcció d´Amor (de Paula Ribó), amb Desig torno a utilitzar el mètode work in progress. Parteixo d’un material escrit prèviament en què els actors i les actrius es puguin recolzar per, a través d’improvisacions, crear el text definitiu. L´obra es basa en Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams, un autor que m’interessa per com la seva poesia sorgeix d’una prosa directa i realista. Amb aquesta obra com a material de punt de partida, treballarem el joc de miralls dels quatre personatges principals i de com s’entrellacen els seus desitjos. El reflex els tornarà la imatge més crua de sí mateixos i els enfrontarà amb els seus propis monstres. El desig en les seves múltiples cares és el principal leitmotiv. Com la veritat, el seu significat dependrà de com el viuen els diferents personatges. La crítica social, concretament, les violències de gènere, els estigmes que envolten les malalties mentals i el prejudicis sobre les classes socials, seran el pulmó del cos de l’obra.
Les dutxes de 90 minuts són la pedra filosofal de la mala relació entre Blanche i Stanley. Tot i que podria semblar que la relació de poder es produeix en estances de convivència com el menjador, és dominant el lavabo que es demostra el Poder. La cuina i el dormitori són els grans oblidats en aquesta petita estança, humil que, fins a l'arribada de Blanche hi regna una aparent pau i harmonia de felicitat pueril. L’actor Paul Berrondo s’atreveix a fer una adaptació i direcció d’un temple teatral com Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. Ha catalanitzat els noms: Blanche és Blanca, Stella és Esther o Mitch és Martí. En aquesta versió, l’arribada de Blanca (Maria Lanau) trenca l’aparent pau de la parella de la seva germana petita (Cristina Brondo i Iván Hermes). Blanca és tòxica, carrega una maleta plena de falses veritats i prova de refer la vida amb el Martí (Sergio Matamala), company de feina de la parella. Però els secrets de la Blanca turmentada (aquí, una diputada esquitxada per lluites de partit) serà un nou terratrèmol. Arriba com a víctima que necessita refugiar-se de la premsa i es troba que els rumors acaben arribant també en aquell cau. Berrondo deixa entreveure com la moral social s'imposa a una sexualitat de cossos adults, habitualment silenciada. Blanca es rebel·la a què el seu cos perdi la vigorositat de la joventut; no es vol despendre d'allò que va significar dominar en les relacions gràcies a la seva bellesa. Ara, es veu trontollar. Tot s'esfondra als seus peus. Ha perdut la seva màgia i se sent desheretada i empeny a l'abisme tot aquells que provin d'ajudar-la.
Stanley és un treballador corpulent que prova d’aprendre català: és un nen en un cos d’home, amb reaccions molt primàries. Berrondo ha eliminat la pulsió sexual entre els cunyats i redueix la violència de Stanley cap a la seva dona. El quadre es va embrutant amb llaunes i plats de plàstics i banderetes: Si al principi el desori era de festa; ara, la brutícia projecta tragèdia. La violència acaba trasbalsant la casa i transformant el final, en què emergeix una possible nova família inestable, fràgil, que segueix al cairell de l’abisme. El quadre és cru, servit fred, sense massa capacitat de seducció de ningú. En tot cas, es percep que hi ha equilibri gràcies a l’esperança d’una vida feliç, d’Esther i Martí, els dos personatges màrtirs que els toca provar de batallar amb unes bèsties violentes, que sempre rondinen pel temps que Blanca ocupa el bany, símbol del joc de Poder. Drama social com aquell Low Level panic que es va verure fa uns mesos a la Sala Fènix.
