Les Antonietes participen d'un teatre essencialista. El director i dramaturg, Oriol Tarrasón, indaga quin és ell rovell de la peça a pujar a escena. Un cop això, explora com mostrar-la perquè quedi clara la trama però sobretot els personatges no quedin desvestits. En aquesta ocasió, tot i l'ombra dels Marlon Brando o Vivian Leigh, que farien la mítica adaptació al cinema, el que governa són les topades dels caràcters a partir d'alguns gestos molt característics de cada personatge. Com la imprescindible banyera d'aigua calenta. Com la samarreta de Kowalski. Com l'alegre simplicitat de Stella. O la candidesa venjativa de Williams.
Aquest cop, els personatges de Les Antonietes aparenten, pràcticament, el de l'edat dels actors. Sovint, Tarrason havia reivindicat el dret dels actors joves també a tastar els personatges consagrats, de major edat, (en peces com a Stockman, o a Vània). Donar joventut a personatges que es veuen perdedors pot resultar poc creïble però, Les Antonietes doblaven interès perquè era creïble i per tant molt més trist. L'any passat, es van atrevir amb una dramatúrgia de temperatura variada per plasmar les veus de la dramatúrgia americana d'entreguerres a Somni americà al Teatre Lliure. Ara tornen a la seva Sala Muntaner amb un d'aquests autors de l'any passat. De fet, Blanche ja arribava en aquell local enmig d'una cartera infinita, camí de la seva germana...
En aquesta adaptació, hi ha moments per a disfrutar de l'amargor de Blanche Dubois (menys fràgil aparentment que la que va protagonitzar Pepa Plana, al 2009). Annabel Castan construeix un caràcter somniador i fals alhora, que descol·loca el públic. Mireia Illamola és una Stella planera, senzilla, sense massa ambició i, per sobre de tot, enamorada. Jorge Albuerne (un actor de circ, que prova la seva faceta d'actor) fa un Kowalski primari, que també estima i no s'atreveix a admetre els seus excessos que fereixen sovint per la seva corpulència; alhora té un punt egoista i desconfiat. Pepo Blasco té un paper més limitat, però ensenya dues cares ben antagòniques: la delicadesa que ja mostraria a Bashir Lazhar (2010) que contrasta amb un Williams dolgut que vol ferir a qui ha estimat, ferint-se per tant a sí mateix.
Però és que la peça deixa molt clares les obsessions de Tennessee Williams. La seva culpa per haver dut a la germana al psiquiàtric. Les seves ganes de fantasia, en un món literari que es demanava realisme social. La seva ombra per no atrevir-se a mostrar la seva homosexualitat públicament. Excepte Stella (tota bondat), tots són personatges que arrosseguen unes ombres espantoses dins de les seves maletes. Com la dona de Macbeth amb la sang, hi ha fluids que no es renten amb cap banyera d'aigua calenta, perquè aquella acció que avergonyeix ha arrelat en la seva ànima.
