Un tramvia anomenat desig

Teatre

informació obra


Adaptació:
Oriol Tarrasón
Direcció:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Jorge Albuerne, Pepo Blasco, Annabel Castan, Mireia Illamola, Josse De Pauw
Escenografia:
Oriol Tarrasón
Vestuari:
Les Antonietes
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Producció:
Les Antonietes, Temporada Alta 2015
Text:
Josse De Pauw
Sinopsi:

Ancorada en el passat i amb ínfules de classe, Blanche Dubois visita la seva germana Stella a Nova Orleans, una noia vital que viu el present amb el seu marit, el rude Stanley Kowalski. L’obra de Tennessee Williams és plena d’aquests personatges neuròtics, vehements, turmentats, sempre a punt per somiar que pugen a l’últim tren, el d'un tramvia anomenat desig. 

Condemnats a la derrota, són l’altra cara del somni americà. No volen la realitat, sinó el somni. Després de Brückner, Shakespeareo Txèkhov, Williams torna a acostar la jove companyia Les Antonietes a la reflexió sobre la condició humana.

Crítica: Un tramvia anomenat desig

25/01/2016

El somni en remull

per Christian Machio

Sembla que aquell Somni Americà, collage d’escenes i personatges amb que Les Antonietes van entrar per primer cop al Lliure de Gràcia la passada temporada, era també una manera d’acostar-se a Tennessee Williams i al seu Un tramvia anomenat desig que, ara sí, mereix tot un muntatge dedicat en exclusiva a la Blanche, la Stella i l’Stanley.

Després d’estrenar al Temporada Alta ara Les Antonietes presenten a la Sala Muntaner aquesta mirada personal de l’obra de Williams que passa abans de res, com ja va sent habitual en la companyia, per una esporgada del text deixant-ne allò imprescindible o, com a mínim, allò que ens volen destacar en només hora i mitja.

A Vània o Stockman aquesta mateixa fórmula funcionava. Pur moll de l’ós que acontentava tant als neòfits com als coneixedors de Txèkhov o Ibsen. Amb  Williams en canvi no n’estic del tot segur de l’èxit de la fita. Hi és tot el Tramvia, sense dubte, no trobem a faltar cap de les escenes imprescindibles però, precisament, sembla que les energies s’hagin dedicat a aconseguir encabir totes les escenes en noranta minuts més que no pas deixar créixer i evolucionar els personatges, que sovint van d’aquí cap a allà més de pressa del que l’emoció té temps d’atrapar a l’espectador.

Annabel Castan ens perfila la Blanche Dubois fràgil, alienada i pertorbadora que tota actriu somia en interpretar. I és ella juntament amb Pepo Blasco els qui s’enduen la part més civilitzada de la funció. La part salvatge va a càrrec de Mireia Illamora i Jorge Albuerne.

La proposta fuig de realismes – també en l’edat de Blanche-  però malgrat tot, i amb la banyera com a element central de la posada en escena, Les Antonietes aconsegueixen endinsar-nos en aquella cofurna de Nova Orleans on Williams va decidir esmicolar uns quants somnis a cada funció.


Trivial