Un tramvia anomenat desig

Teatre

informació obra


Adaptació:
Oriol Tarrasón
Direcció:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Jorge Albuerne, Pepo Blasco, Annabel Castan, Mireia Illamola, Josse De Pauw
Escenografia:
Oriol Tarrasón
Vestuari:
Les Antonietes
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Producció:
Les Antonietes, Temporada Alta 2015
Text:
Josse De Pauw
Sinopsi:

Ancorada en el passat i amb ínfules de classe, Blanche Dubois visita la seva germana Stella a Nova Orleans, una noia vital que viu el present amb el seu marit, el rude Stanley Kowalski. L’obra de Tennessee Williams és plena d’aquests personatges neuròtics, vehements, turmentats, sempre a punt per somiar que pugen a l’últim tren, el d'un tramvia anomenat desig. 

Condemnats a la derrota, són l’altra cara del somni americà. No volen la realitat, sinó el somni. Després de Brückner, Shakespeareo Txèkhov, Williams torna a acostar la jove companyia Les Antonietes a la reflexió sobre la condició humana.

Crítica: Un tramvia anomenat desig

25/01/2016

Un tramvia marca Antonieta...

per Toni Polo

Les Antonietes tornen a adaptar un clàssic. Després d’Ibsen (Stockmann), de Txèkhov (Vània) i del popurrí de clàssics americans (El somni americà), ens porten la seva personal (i fidel) versió d’Un tramvia anomenat desig de  Tennessee Williams on el glamour groller i barroer de l’Stan Kowalski deixa tot el protagonisme a la delicada bogeria de la Blanche Dubois.

Sobre una escenografia marca de la casa, que deixa al descobert l’escenari sencer en tot moment, amb pocs elements (una banyera i un parell de banquetes) es crea la humil vivenda de l’Stella i l’Stanley, on apareix, en un fortíssim contrast, la Blanche, l’autèntica protagonista de l’obra. Ella, una inquietant i màgica Annabel Castan, serà qui arriba a un territori desconegut i inesperat per a ella, com és el món de la germana, l’apassionada i submissa Mireia Illamola, i del seu home, l’Stanley, agressiu i primitiu Jorge Albuerne. Tot amb el contrapunt de l’amic Mitch, Pepo Blasco.

Tarrasón ha volgut lluitar contra el clixé inevitable de la pel·lícula, en la qual un Marlon Brando en estat de glòria acaparava pantalla. Albuerne recorda el personatge de Brando: home tosc, fort i descuidat, violent i maltractador... Cal esbrinar si aconsegueix distanciar-se’n prou. Si l’Stan de la pel·lícula agredia l’Stella, un tendia a pensar que alguna cosa hauria fet ella (amb perdó), tal era el magnetisme que desprenia l’actor. Tarrasón vol que el seu Stan sigui efectivament un maltractador i un home eminentment violent, però potser hi ha massa contrapès amb escenes més dolces, quan se’l veu enamorat com un nen de la seva dona.

L'obra ens impregna d'aquella xafogor, d'aquella crisi existencial i social de la Nova Orleans de mitjan del segle passat. Aquest ambient, en part nostàlgic, del qual la Blanche fuig (es passa mitja obra a la banyera...) i que a la germana i al cunyat té irremeiablement atrapats. És el que volia Williams i el que, amb pocs elements, aconsegueixen Les Antonietes.


Trivial