Després d’aquell irregular puzle textual que va ser el “Somni Americà”, Les Antonietes
ha decidit seguir demostrant-nos com a la rebotiga de l’esmentat somni s’hi pot
reconèixer sovint un malson. I proposar-nos la seva visió de la magistral “Un tramvia anomenat
desig”, una de les obres que ja ensenyava el nas en aquell parcialment fallit muntatge.
Blanche DuBois , a l’espectacle anterior, realitzava una discreta aparició que
no li feia justícia a la seva envergadura com a personatge essencial del teatre
nord-americà del segle XX. Era cosa doncs de retornar-li a ella , a la seva
germana Stella, al seu cunyat Stanley i al seu mig enamorat Mitch el
protagonisme que es mereixen , mitjançant una versió lliure i abreujada que se
n’oblida dels personatges secundaris de la peça de Williams per centrar-se en
tan apassionant quartet.
Som doncs del tot ficats en un espectacle que
porta la inconfusible marca de la casa
amb què Les Antonietes s’ha apropat a Shakespeare (“Molt soroll per res”) i
Brückner (“El mal de la joventut”), i que va brillar de forma especialment
intensa en les seves reeixides adaptacions d’Ibsen ( aquell “Stockmann” creat
a partir d’ “Un enemic del poble” que
continua sent el millor dels seus muntatges ) i Txèkhov ( “Vània”). Però pel
camí, alguna cosa s’ha perdut, de la força , la originalitat , la frescor, i la
capacitat per sintetitzar sense perdre res d’essencial que transmetien aquells
muntatges. A l’hora de pujar-se a un tramvia anomenat desig i fer després
enllaç amb un tramvia anomenat cementiri - resulta admirable la forma com
Williams, servint-se del nom real amb què circulaven dos dels tramvies de la ciutat de Nova
Orleans, visualitza tot just començar la destructiva força amb què la passió i la mort conviuen al seu
text- Tarrasón i Les Antonietes prenen algunes decisions qüestionables.
I la
primera d’elles, i potser la més qüestionable de totes, és la de confiar el
paper de Stanley a un actor –Jorge Albuerne- que difícilment pot transmetre l’ambivalència
que ha de ser capaç de transmetre li al públic el cunyat de la Blanche. I és
que a Stanley, l’hauríem de veure tota l’estona com un veritable perill que
resulta alhora un perill tremendament atractiu; , com algú que pot ser alhora
groller i irresistiblement seductor; com un animal sexual brutal però capaç de
provocar addicció, com un ésser
prepotent que mostra a crits les inseguretats que li provoquen els seus orígens
i la seva extracció social; com a un enamorat possessiu a qui li causa pànic
perdre les seves possessions ,i a un fracassat amb aires de triomfador. Veure
només la cara més desagradable de Stanley, quedar-se només amb el seu posat
xulesc i petulant, significa perdre’s molt de la seva complexitat, i no
entendre en gran mesura els efectes que provoca al seu pas. Cal no oblidar que
en aquesta dicotomia entre la realitat i la fantasia en què viu la Blanche ,
tot esperant poder oblidar-se completament de la realitat per tal de poder instal·lar se en la mistificació, Stanley ve
a representar la realitat en la seva vessant més feixuga. Però alhora, també
ell s’ha creat les seves pròpies petites
mistificacions : de la mateixa manera que Stanley ve a ser un perill per la Blanche, la Blanche suposa
també un perill per a Stanley; un perill capaç de fer trontollar el seu món , i
l’amor d’aquesta noia –la Stella- vinguda
d’una alta classe social , però que ara es mira el món a traves dels seus ulls.
Bona part d’aquesta tensió, queda diluïda a un
muntatge que, d’altra banda, dilueix també excessivament la patètica fragilitat
de la Blanche. I no pas per culpa de l’actriu que l’interpreta – ben al
contrari; Annabel Castan resulta sens
dubte el millor de la proposta, juntament amb la molt mesurada actuació de Pepo
Blanco- sinó per culpa d’algunes de les decisions que li fa prendre
l’espectacle ( com ara, el seu contundent cos a cos amb Kowalski a la cèlebre
escena del “codi napoleònic “, del tot allunyant a la forma d’actuar que cal
esperar de la Blanche de Williams) i d’algunes de les omissions a les quals la
condemna la versió de Tarrasón ( com ara, la fonamental presencia de
l’adolescent que s’acaba fonent amb el record del marit mort; o la del metge “amable” de l’escena final que
la conduirà “amablement” cap a l’abisme mental; o la de la florista que ven
flors per a aquests morts que s’han convertir en companys de viatge de la
Blanche, i dels quals, ja no se’n pot
desempallegar ).
Malgrat tot, som davant d’un peça esplèndida
del millor Tennessee Williams; una obra mestra colpidora i inesgotable. I som
davant d’una proposta honesta, equivocada en ocasions però treballada amb molt
d’esforç, conceptualment ben resolta pel que fa al seu espai escènic gairebé nu
presidit per una banyera que en té més de fals refugi que de cau terapèutic , i
farcida de moments aïllats que s’apropen puntualment a la intensitat de
l’original. Som davant un espectacle estimable, malgrat les seves notables
mancances.
