Un tramvia anomenat desig

informació obra



Adaptació:
Oriol Tarrasón
Direcció:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Jorge Albuerne, Pepo Blasco, Annabel Castan, Mireia Illamola, Josse De Pauw
Escenografia:
Oriol Tarrasón
Vestuari:
Les Antonietes
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Producció:
Les Antonietes, Temporada Alta 2015
Text:
Josse De Pauw
Sinopsi:

Ancorada en el passat i amb ínfules de classe, Blanche Dubois visita la seva germana Stella a Nova Orleans, una noia vital que viu el present amb el seu marit, el rude Stanley Kowalski. L’obra de Tennessee Williams és plena d’aquests personatges neuròtics, vehements, turmentats, sempre a punt per somiar que pugen a l’últim tren, el d'un tramvia anomenat desig. 

Condemnats a la derrota, són l’altra cara del somni americà. No volen la realitat, sinó el somni. Després de Brückner, Shakespeareo Txèkhov, Williams torna a acostar la jove companyia Les Antonietes a la reflexió sobre la condició humana.

Crítica: Un tramvia anomenat desig

03/02/2016

L'extraordinària obra mestra de Williams dòna lloc a un muntatge a estones estimulant, però ple de decisions qüestionables.

per Ramon Oliver

Després d’aquell irregular puzle textual  que va ser el “Somni Americà”, Les Antonietes ha decidit seguir demostrant-nos com a la rebotiga de l’esmentat somni s’hi pot reconèixer sovint un malson. I proposar-nos  la seva visió de la magistral “Un tramvia anomenat desig”, una de les obres que ja ensenyava el nas en aquell parcialment  fallit muntatge. Blanche DuBois , a l’espectacle anterior, realitzava una discreta aparició que no li feia justícia a la seva envergadura com a personatge essencial del teatre nord-americà del segle XX. Era cosa doncs de retornar-li a ella , a la seva germana Stella, al seu cunyat Stanley i al seu mig enamorat Mitch el protagonisme que es mereixen , mitjançant una versió lliure i abreujada que se n’oblida dels personatges secundaris de la peça de Williams per centrar-se en tan apassionant quartet.

Som doncs del tot ficats en un espectacle que porta la  inconfusible marca de la casa amb què Les Antonietes s’ha apropat a Shakespeare (“Molt soroll per res”) i Brückner (“El mal de la joventut”), i que va brillar de forma especialment intensa en les seves reeixides adaptacions d’Ibsen ( aquell “Stockmann” creat a  partir d’ “Un enemic del poble” que continua sent el millor dels seus muntatges ) i Txèkhov ( “Vània”). Però pel camí, alguna cosa s’ha perdut, de la força , la originalitat , la frescor, i la capacitat per sintetitzar sense perdre res d’essencial que transmetien aquells muntatges. A l’hora de pujar-se a un tramvia anomenat desig i fer després enllaç amb un tramvia anomenat cementiri - resulta admirable la forma com Williams, servint-se del nom real amb què circulaven  dos dels tramvies de la ciutat de Nova Orleans, visualitza tot just començar la destructiva força  amb què la passió i la mort conviuen al seu text- Tarrasón i Les Antonietes prenen algunes decisions qüestionables.

 I la primera d’elles, i potser la més qüestionable de totes, és la de confiar el paper de Stanley a un actor –Jorge Albuerne- que difícilment pot transmetre l’ambivalència que ha de ser capaç de transmetre li al públic el cunyat de la Blanche. I és que a Stanley, l’hauríem de veure tota l’estona com un veritable perill que resulta alhora un perill tremendament atractiu; , com algú que pot ser alhora groller i irresistiblement seductor; com un animal sexual brutal però capaç de provocar addicció, com  un ésser prepotent que mostra a crits les inseguretats que li provoquen els seus orígens i la seva extracció social; com a un enamorat possessiu a qui li causa pànic perdre les seves possessions ,i a un fracassat amb aires de triomfador. Veure només la cara més desagradable de Stanley, quedar-se només amb el seu posat xulesc i petulant, significa perdre’s molt de la seva complexitat, i no entendre en gran mesura els efectes que provoca al seu pas. Cal no oblidar que en aquesta dicotomia entre la realitat i la fantasia en què viu la Blanche , tot esperant poder oblidar-se completament de la realitat per tal de poder  instal·lar se en la mistificació, Stanley ve a representar la realitat en la seva vessant més feixuga. Però alhora, també ell s’ha creat les seves pròpies petites  mistificacions : de la mateixa manera que Stanley ve a ser  un perill per la Blanche, la Blanche suposa també un perill per a Stanley; un perill capaç de fer trontollar el seu món , i l’amor d’aquesta noia –la  Stella- vinguda d’una alta classe social , però que ara es mira el món a traves dels seus ulls.

Bona part d’aquesta tensió, queda diluïda a un muntatge que, d’altra banda, dilueix també excessivament la patètica fragilitat de la Blanche. I no pas per culpa de l’actriu que l’interpreta – ben al contrari;  Annabel Castan resulta sens dubte el millor de la proposta, juntament amb la molt mesurada actuació de Pepo Blanco- sinó per culpa d’algunes de les decisions que li fa prendre l’espectacle ( com ara, el seu contundent cos a cos amb Kowalski a la cèlebre escena del “codi napoleònic “, del tot allunyant a la forma d’actuar que cal esperar de la Blanche de Williams) i d’algunes de les omissions a les quals la condemna la versió de Tarrasón ( com ara, la fonamental presencia de l’adolescent que s’acaba fonent amb el record del marit mort;  o la del metge “amable” de l’escena final que la conduirà “amablement” cap a l’abisme mental; o la de la florista que ven flors per a aquests morts que s’han convertir en companys de viatge de la Blanche, i  dels quals, ja no se’n pot desempallegar ).

Malgrat tot, som davant d’un peça esplèndida del millor Tennessee Williams; una obra mestra colpidora i inesgotable. I som davant d’una proposta honesta, equivocada en ocasions però treballada amb molt d’esforç, conceptualment ben resolta pel que fa al seu espai escènic gairebé nu presidit per una banyera que en té més de fals refugi que de cau terapèutic , i farcida de moments aïllats que s’apropen puntualment a la intensitat de l’original. Som davant un espectacle estimable, malgrat les seves notables mancances. 


Trivial