Un tramvia anomenat desig

Teatre

informació obra


Adaptació:
Oriol Tarrasón
Direcció:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Jorge Albuerne, Pepo Blasco, Annabel Castan, Mireia Illamola, Josse De Pauw
Escenografia:
Oriol Tarrasón
Vestuari:
Les Antonietes
Il·luminació:
Iñaki Garz
Assesoria de moviment:
Fàtima Campos
Producció:
Les Antonietes, Temporada Alta 2015
Text:
Josse De Pauw
Sinopsi:

Ancorada en el passat i amb ínfules de classe, Blanche Dubois visita la seva germana Stella a Nova Orleans, una noia vital que viu el present amb el seu marit, el rude Stanley Kowalski. L’obra de Tennessee Williams és plena d’aquests personatges neuròtics, vehements, turmentats, sempre a punt per somiar que pugen a l’últim tren, el d'un tramvia anomenat desig. 

Condemnats a la derrota, són l’altra cara del somni americà. No volen la realitat, sinó el somni. Després de Brückner, Shakespeareo Txèkhov, Williams torna a acostar la jove companyia Les Antonietes a la reflexió sobre la condició humana.

Crítica: Un tramvia anomenat desig

09/01/2016

La perpetuïtat dels conflictes existencials

per Núria Cañamares

Després de les celebrades adaptacions de grans clàssics de la història del teatre com ‘Molt soroll per res’ de William Shakespeare, ‘Stockmann’ basada en Un enemic del poble d’Henrik Ibsen, ‘Vània’ en L’oncle Vània d’Anton Txèkhov i ‘El mal de la joventut’ de Ferdinand Brückner, Les Antonietes es llencen ara de cap en aquesta obra cabdal del dramaturg nord-americà Tennessee Williams guardonada amb un Pulitzer el 1948. A més de contribuir a la seva perpetuïtat i apropar-la des dels temps actuals a les noves generacions, evidencia com, malgrat el pas dels anys, la humanitat continua travada en els mateixos conflictes existencials.

La dicotomia entre l’amor i el desig amb tics que avui denunciaríem clarament com a masclistes i propis de la violència de gènere, la ceguesa davant el que no s’és capaç d’acceptar i la necessitat de creure en un món per més fictici que sigui per tal de sobreviure... Williams retrata amb una notable humanitat l’ànima d’uns personatges turmentats, esquerdats, perduts que es troben al límit i reaccionen com poden.

Les Antonietes els fa brillar sustentant-hi tot el pes l’acció amb un text que cenyeix l’espectador a la cadira. Els cal poc més que uns bancs, un llum i una banyera per delimitar els espais de la casa del matrimoni Stella Dubois i Stanley Kowalski, rondada sempre per aquest misteriós tramvia que mou les seves vides. Tota la resta recau en una interpretació de només quatre actors tan intensa com real que sap potenciar la terbolesa i malaltissa fam de veneració de la Blanche (la germana de l’Stella que, amb la seva visita, alterarà la fins aleshores controlada inestabilitat de la parella), la innocència i feblesa de l’Stella, la duresa i impulsivitat de l’Stanley i l’afabilitat d’en Mich, l’amic que també es veu immers en les tumultuoses relacions que transcendeixen la història.

Estrenada el novembre a Temporada Alta i rodant-se tres dies al Teatre de l’Aurora d’Igualada prèvia temporada a la Sala Muntaner, si en la seva segona funció en públic ja està al nivell que està, tot fa presagiar que agafarà una gran volada. En el col·loqui postfunció Les Antonietes asseguraven que, per a ells, representar-la és pura catarsi. La tempesta d’emocions que recull el públic fruit d’escenes inquietants i de gran impacte garanteixen el gaudi d’aquest drama majúscul.


Trivial