Die Zauberflöte (La flauta màgica)

informació obra



Direcció:
Suzanne Andrade, Barrie Kosky
Vídeo:
Paul Barritt
Escenografia:
Esther Bialas
Vestuari:
Esther Bialas
Dramatúrgia:
Ulrich Lenz
Il·luminació:
Diego Leetz
Producció:
Komische Oper Berlín
Músics:
Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Komische Oper Berlín
Companyia:
Colordellop, Cia. Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Màgica, espectacular i emocionant
Tamino, atacat per una serp, és salvat per tres serventes de la Reina de la Nit que li promet la seva filla Pamina si la salva del malvat Sarastro. Acompanyat de l’oceller Papageno, i de una flauta i uns cascavells màgics, troba Pamina i coneix que Sarastro la protegeix de la mare. Enfrontat a tres proves per aconseguir Pamina, Tamino les supera, mentre la reina furiosa intenta arribar a ells per ser finalment vençuda.

Obra plena de simbolismes i referències a la maçoneria, va ser la darrera òpera de Mozart qui la va dirigir a la seva estrena, poc abans de morir. La producció entusiasma allà on va, barrejant cantants amb animacions acolorides en una estètica del cine mut dels anys 20.

Crítica: Die Zauberflöte (La flauta màgica)

20/07/2016

Fascinant conte animat

per César López Rosell

 Enginyosa, lúdica i calidoscòpica versió de La flauta màgica, l’última i més popular òpera de Mozart. En el muntatge de Barrie Kosky i Suzanne Andrade, recolzat en les animacions de Paul Barritt, l’obra es fusiona amb el cine mut i aconsegueix que la màgia del conte multipliqui els seus efectes de fascinació. El Liceu va aplaudir amb entusiasme aquesta innovadora proposta de la Komische Oper Berlin, amb direcció musical d’Henrik Násási, que tanca la temporada del coliseu de la Rambla, encara que tornarà al setembre per obrir la pròxima. 

 De les moltes lectures que s’han fet de l’obra, aquesta és la més trencadora. El col·lectiu 1927, autor d’aquesta reinterpretació escènica, aparca el rerefons maçònic i les fondes reflexions filosòfiques i psicoanalítiques del context narratiu per centrar-se, sense allunyar-se de la fantasia, en el moll de la història d’amor de Tamino i Pamina, i en les relacions d’aquests amb la resta dels personatges. Els cantants es mouen i interpreten les seves parts musicals sobre un film animat fonent-s’hi dins amb precisió mil·limètrica. 

 Una onírica orgia d’imatges al·lusives als estats d’ànim i les accions dels protagonistes, que parteixen d’influències del còmic i d’un art carregadament naïf, completen la força del relat provocant, gràcies a la seva fina comicitat, el riure contingut dels espectadors més identificats amb les claus de la proposta. Entre ells no hi era el reducte més conservador d’alguns liceistes que se sentien desbordats per l’allau colorista i criticaven l’absència de la interacció directa dels personatges, obligats a estar encotillats en el seu vestit visual. 

 La utilització d’icones del cine en blanc i negre juga a favor del resultat de l’espectacle. Buster Keaton apareix reflectit en Papageno i el Nosferatu de Murnau dibuixa la temible caracterització de Monostatos. Pamina és el fidel retrat de Louise Brooks a Lulu i Sarastro i els seus acòlits ens remeten a l’estètica d’Abraham Lincoln, mentre La Reina de la Nit apareix com un gran aràcnid. La desfilada de la fauna en ombres xineses i la de la cromàtica serp gegant són altres elements ressenyables dins d’un brillant conjunt. 

La poderosa concepció escènica és sempre respectuosa amb la partitura, i la supressió de les parts parlades, deixant només algunes frases que es projecten lligades amb les amplificades interpretacions d’un fortepiano de les fantasies en re menor i do menor de Mozart, agilitza l’espectacle. L’actuació dels cantants, recolzats per una correcta interpretació orquestral i del cor, brilla per la seva homogeneïtat més que per l’espectacularitat. Allan Clayton és un bon Tamino, noble i líric, i Maureen McKay llueix com a Pamina. Dimitri Ivasxenko és un notable Sarastro, Olga Pudova va superar el repte dels difícils sobreaguts de la Reina de la Nit, Dominik Köninger va servir un Papageno expressiu i a Peter Renz li va faltar una mica de força en el seu Monostatos. Un bon elenc al servei d’una òpera per al segle XXI.