Distancia siete minutos

informació obra



Autor:
Diego Lorca i Pako Merino
Direcció:
Diego Lorca i Pako Merino
Intèrprets:
Diego Lorca i Pako Merino
Companyia:
Titzina Teatre
So:
Jonatan Bernabeu
Il·luminació:
Miguel Muñoz
Escenografia:
Jordi Soler i Prim
Vestuari:
Titzina Teatre
Producció:
Titzina Teatre
Sinopsi:

Nova producció d’aquests vells coneguts del públic targarí, el qual li va atorgar el 2003 el Premi al Millor Espectacle de Sala pel seu Folie à deux. Sueños de un psiquiátrico. Coincidint en el temps amb el llançament del robot espacial Curiosity, una plaga de tèrmits obliga el jutge Fèlix a abandonar casa seva i a instal·lar-se a la seva antiga residència familiar. La convivència amb el seu pare i l’entorn dels judicis que té entre mans, faran aflorar temes com la justícia, la felicitat o el destí. Entretant, a anys llum de distància, el Curiosity explora les possibilitats d’expansió de l’espècie humana fora de la Terra.

Crítica: Distancia siete minutos

12/06/2015

Per riure i, sobretot, per pensar

per Toni Polo

Diuen que Titzina Teatro té un segell molt marcat. No és que ho diguin, és que el té. Pako Merino i Diego Lorca han creat una manera de fer teatre original que desgrana un tema motor tan universal i proper que aclapara molts altres i que ens fa riure i, sobretot, ens fa pensar. Ens van parlar de la bogeria a Folieux a deu, de la memòria històrica a Entrañas i de la mort a Éxitus. I amb totes hem rigut i ens hem posat a pensar.

Ara, ens fan viatjar des de l’interior de la fusta, on viuen els tèrmits, fins a Mart, on apunta la missió espacial Curiosity. En aquest parèntesi on hi cap tot, assistim a una història que ens parla de la incomunicació intergeneracional a través d’un jove però experimentat (i avorrit) jutge que ha de tornar acasa del pare mentre un expert (en 24 hores, “recomendables, 48”) acaba amb els tèrmits que han envaït casa seva. Assistim a una esbojarrada sèrie de judicis, a una conversa impossible entre pare i fill, a una classe magistral d’astronomia tot lligant conceptes temporals i casuals.

Posar en peu una obra com Distancia siete minutos és complicat. Titzina se’n surten amb nota. Primer, per les seves dots interpretatives; segon, perquè es capfiquen en els personatges (Pako Merino n’interpreta un munt!) fent-los seus; i tercer, perquè saben aprofitar els recursos al màxim, rebutjant tot el que seria superflu.