La meva funció de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, coincideix amb un moment que la societat catalana del segle XXI veu a la televisió en colors la notícia de l'enterrament d'un exministre franquista, José Utrera Molina —secretari signant de l'execució de Puig Antich— amb la imatge tan anticonstitucional com rebutjable d'un grup de nostàlgics —¿o potser no tan nostàlgics?— amb camises blaves, ulleres negres i braç alçat, que entonen impunement el «Cara al sol» i fan visques al sebollit dictador Franco com si el temps no hagués passat.
En l'auster espai escènic d'aquesta peça breu de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) hi ha un televisor de l'època —som aproximadament entre els anys 1964 i 1965— que mostra imatges del règim franquista, també reproduïdes amb menys nitidesa en una de les parets de la sala de fons, amb la inconfusible veu i discurs triomfalista del No-Do. Aquestes imatges, però, contràriament a les de l'enterrament actual d'Utrera Molina, encara són en blanc i negre.
El dramaturg i poeta Joan Brossa va escriure aquesta peça, «Diumenge», a la dècada dels seixanta, quan el silenci i la por encara dominaven l'ambient empastifat d'una llarga postguerra i el principi del concepte del «desarrollismo» i la «liberalización» començava a treure el nas per la claveguera del franquisme.
Com passa amb la major part del teatre de Brossa, els espectadors cal que s'hi enfrontin amb una bona dosi de simpatia i complicitat. Si, a més, tenen la sort de comptar amb una dramatúrgia que sap treure tot el suc i dotar d'aires de comèdia la intenció brossiana, sense trair-ne els orígens, com ha fet Hermann Bonnín, tenen molt de guanyat.
Ara bé, la mateixa obra, la mateixa dramatúrgia i el mateix concepte escènic, sense tres primers noms del teatre català, no obtindria el mateix resultat. La bona combinació, doncs, s'ha acabat d'arrodonir amb el triangle Àngels Bassas (Ròmula, la Muller), Àlex Casanovas (Ramon, el Marit) i Abel Folk (Enric, l'Amic). I tots tres, durant uns escassos seixanta-cinc minuts, representen el fresc d'un matrimoni benestant català en hores baixes i en l'època franquista, que té un Tàpies penjat al menjador de casa —tot i que a ella li agradaria més veure el perfil ben fet de les muntanyes del quadre— i que té un xalet en reformes a la costa de l'Empordà, tot i que el sou del marit no s'apuja, la fantasia de la muller somnia en un viure millor i la vitalitat i modernor de l'amic empelta d'un perfum d'esperança, amb les seves visites, l'avorriment de la llar.
Per trobar un precedent de posada en escena de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, hauríem de recórrer enrere fins a l'estiu del 1984, quan José Sanchis Sinisterra, a partir d'un taller de l'Institut del Teatre, la va poder representar al Teatre Romea amb alumnes de 3r curs d'escenografia i interpretació entre els quals, atenció!, hi havia l'actual veterà actor i dramaturg Ramon Madaula, juntament amb Josep M. Puig, Cristina S. Bielsa, Núria Cano, Rosa Roig, Cristina Poch, Esther Formosa i Filo Martorell.
Aquí, els temps han canviat, afortunadament, i la comèdia o el sainet resulta fresca, divertida, empàtica amb els espectadors a tres bandes, fins i tot participativa fent petar col·lectivament els dits en alguna de les peces de la «chanson» que s'hi interpreten com la popular «La vie en rose», o taral·lejant a cop de coral improvisada alguna de les tonades. Entremig, la petita història del triangle de Joan Brossa va prenent cos, sense deixar de banda uns pessics de màgia —¿Hausson a l'ombra?—, uns brots poètics que Brossa insereix entre una auca de costumisme i un aire de conte de fades amb els somnis fantasiosos de la Muller. Tots tres, emmirallats en París com un paradís de llibertat (encara no existia Le Pen!).
L'obra que ha dirigit Hermann Bonnín és un petit bombó que posa l'actriu Àngels Bassas (la Muller) a tocar dels espectadors, que juga amb el seu doble paper de mestressa de casa amb davantal de fer feines i l'elegància del vestit de ball i que matisa com un ferrer amb el mall cadascuna de les frases. També fa que l'actor Àlex Casanovas (el Marit) representi molt bé el seu paper de marit atrapat per la rutina, apoltronat entre piles de llibres escampats per terra i obsessionat per les pastilles mèdiques que l'aguanten en un inici de decadència física. I el muntatge aporta encara la sorpresa interpretativa de l'actor Abel Folk (l'Amic) bon vivant, enamoradís, solter, seductor, elegant, modern, capaç de posar música amb uns compassos de guitarra i veu, sempre comprensiu amb els somnis de la Muller, però, a la llarga, de bracet amb el Marit caient en la trampa de deixar la Muller —o la dona de l'època en general— al marge de les decisions més importants. Com passa amb la televisió d'abans i la d'ara, Joan Brossa ja contrastava el blanc i negre i el color, tot i que l'una i l'altra pantalla, de tant en tant, mostrin encara avui la mateixa cara. (...)
