Diumenge

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Àngels Bassas, Àlex Casanovas, Abel Folk
Il·luminació:
Kiku Piñol
Escenografia:
Manolo Trullas
Ajudantia de direcció:
Martina Treserra
Producció:
La Seca Espai Brossa
Dramatúrgia:
Laia Alsina Ferrer
Direcció:
Laia Alsina Ferrer
Sinopsi:

Tres personatges, el Marit, la Muller i l'Amic protagonitzen la petita història d'un matrimoni de la burgesia enriquida que estiueja a la Costa Brava. Diumenge és una comèdia amb referents surrealistes com per exemple els de Magritte, quan desplega en la seva obra telons de vellut, ombres i paraules inflamades en les que hi plana l’atmosfera de la Barcelona dels “60”. Els cinemes de barri, la ràdio, les primeres televisions en blanc i negre i els noticiaris, els No-Dos, en els que la presència del Caudillo Franco era una constant inaugurant pantans, desfilant sota pal·li en les processons del Corpus seguit dels cardenals i bisbes del moment i d’algunes unitats de la cavalleria “mora” de la falange.

Crítica: Diumenge

01/05/2017

Construir amb restes de naufragi, donar intenció al teatre de l'absurd

per Jordi Bordes

El treball d'Hermann Bonnín a Diumenge és notable. Perquè sap, amb la complicitat del repartiment (Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk), construir una relació de personatges malaltissa, a partir de les notes esquitxades de Joan Brossa. Ho fa, sumant--hi una poètica que dona consistència a l'escena, després d'unes pauses que indiquen a l'espectador que cal parar atenció. La parella burgesa (ella es deixa impressionar per tot i ell somnia des de la seva teòrica intel·lectualitat de lector insistent) rep la visita del seu amic (la frontera del desig cap als altres dos personatges és tant prima com vulguji cada espectador). I parlen de tot i de res. Són situacions que tenen  un notable aire de menyspreu cap a la dona i que es repeteixen com si es trobessin en un bucle maleït. Unha quotidinaneitat anodina que evoca el teatre d el'absiurd: la denúncia d¡'una societat sense gaire ànima. Però Brossa lluita perquè cada personatges que ha imaginat i escrit (difícilment veia representat el que redactava) busqui la felicitat. La reivindiqui. Vés per on, Bonnín els atorga l'oportunitat de recnciliació amb unes papallones que neixen, després de llarga letargia. 

La dramatúrgia també ha apostat per un espai escènic central (el públic els envolta) amb el que poden convenir mirades còmplices i, puntualment, animar-los a cantar cançons de repertori francès (una de les aportacions des de l'ajudantia de direcció de Martina Tresserra). A l'espai soor, se li sumen fragments de Mestres Quadrenys, ujn altre fidel en la obra de Brossa que composa des de l'aleatorietat. El resulat és un treball gens tancat, molt suggerent, amb el joc com a eina imprescindible per a fluir per una situació (més que una trama de plantejament, nus i desenllaç) en què és un gaudi veure el flirteig actoral continu, a tocar. I uns pessics de màgia, que sorprenen i remeten al gust per una parateatralitat de'n Brossa. Una feliç aventura.

Trivial