Diumenge a casa d’una parella benestant de la
Barcelona dels anys seixanta. D’una Barcelona en blanc i negre que contrasta
amb el París de colors rutilants i temptadors en què s’emmirallen.
El marit, Ramon, seu en una butaca amb un
llibre entre les mans, fidel a la monotonia del diumenge a la tarda. La tele
projecta la visita que el Generalísimo feia a la Ciutat Comtal i Ròmula,
l’esposa, irromp festivament amb les agulles de fer mitja mentre cantusseja un
dels hits de Raphael.
Parlen de tot i de res, deliciosament
desvagats, mentre esperen l’habitual trobada amb l’Enric, un amic íntim del
matrimoni, avesat a llançar floretes a la dama i elogis al marit, amb qui
semblen configurar un triangle perfectament compenetrat.
La feina, les pastilles, les obres que han de
fer a la torre de la Costa Brava, les últimes xafarderies... més pastilles i,
de tant en tant, sortides de to i comentaris que, a hores d’ara, ens semblen
poca-soltes i masclistes. La conversa sembla tan natural com surrealista, com
també aquest anar i venir que trenca convencions i ens fa partícips del que
succeeix en la ficció.
Cal recordar, però, que som davant una peça de Joan
Brossa. Escrit en plena època franquista (1964), Diumenge no vol explicar-nos cap història lineal ni cap trajectòria
vital ni construir una obra de teatre formal, sinó mostrar pinzellades,
fragments de la manera de ser i de viure de molts petitburgesos de l’època, i
fer-ho seguint els principis brossians. Tot un repte, doncs, per a qui vulgui
portar-la a l’escenari. Desafiament que Hermann Bonnín –director del muntatge–
afronta i supera amb escreix gràcies a l’autoritat que li dona ser un gran
coneixedor del poeta i a la seva saviesa escènica, que queda demostrada amb la
proposta que es pot veure a casa seva, a La Seca.
Tampoc no és gens fàcil per als intèrprets,
que s’han d’enfrontar a personatges i situacions dramatúrgicament poc definits.
Un nou desafiament superat, perquè tots tres saben treure’n el màxim profit. Àlex Casanovas vesteix el seu Ramon amb una
sucosa barreja d’indolència i paternalisme condescendent; Abel Folk ens
enlluerna amb un Enric que irradia encant i seducció, i Àngels Bassas –qui, de
passada, ens mostra la seva bona traça amb la chanson– esdevé una Ròmula senzillament magnífica, mescla de nena
mimada i dona del seu temps.
Gràcies al bon fer i a la bona entesa d’aquest
brillant tercet –que també busca i troba la complicitat del públic– i les
encertades “llicències” preses des de la direcció, Diumenge esdevé una proposta gratificant esquitxada de màgia i
fantasia.
