Diumenge

informació obra



Intèrprets:
Àngels Bassas, Àlex Casanovas, Abel Folk
Il·luminació:
Kiku Piñol
Escenografia:
Manolo Trullas
Ajudant de direcció:
Martina Treserra
Producció:
La Seca Espai Brossa
Dramatúrgia:
Laia Alsina Ferrer
Direcció:
Laia Alsina Ferrer
Sinopsi:

Tres personatges, el Marit, la Muller i l'Amic protagonitzen la petita història d'un matrimoni de la burgesia enriquida que estiueja a la Costa Brava. Diumenge és una comèdia amb referents surrealistes com per exemple els de Magritte, quan desplega en la seva obra telons de vellut, ombres i paraules inflamades en les que hi plana l’atmosfera de la Barcelona dels “60”. Els cinemes de barri, la ràdio, les primeres televisions en blanc i negre i els noticiaris, els No-Dos, en els que la presència del Caudillo Franco era una constant inaugurant pantans, desfilant sota pal·li en les processons del Corpus seguit dels cardenals i bisbes del moment i d’algunes unitats de la cavalleria “mora” de la falange.

Crítica: Diumenge

09/05/2017

Repartiment de luxe per 'Diumenge'

per César López Rosell

Joan Brossa no necessita llibre d'instruccions per fer intel·ligibles les seves intencions, però sí d'un director identificat amb les claus de la seva obra com Hermann Bonnín i d'uns intèrprets de talla per a donar vol dramàtic a la poètica dels seus textos teatrals. El repte amb 'Diumenge' ha estat superat a La Seca gràcies a l'implicat treball conjunt del director i Àngels Bassas, Abel Folk i Àlex Casanovas, trio d'asos de l'escena catalana. En aquesta peça l'autor centra la seva mirada surrealista en la realitat quotidiana d'un matrimoni de decadent classe mitjana i en la de la relació amb el seu amic íntim a la Barcelona dels anys 60.

Com ja és sabut, Brossa renúncia a les històries convencionals per centrar-se en una situació determinada i projectar des d'ella la potència de la imatge visual i lírica de la paraula. Els mateixos actors no van dubtar a confessar que la manca d'aquesta estructura havia dificultat, en una primera lectura, la comprensió del context dramàtic. Però Bonnín no va trigar gaire a portar-los a la cleda de les grans possibilitats d'aquesta sàtira sobre la burgesia políticament ensopida dels anys del franquisme.

Ramon (Àlex Casanovas, el marit) apareix assegut en una butaca del saló de la seva  casa capficat en la lectura d'un dels llibres que omplen obsessivament els seus moments d'oci. Envoltat per munts d'exemplars escampats per terra viu nomès pendent d'una rutina que inclou un ordenat consum de pastilles per combatre la seva hipocondria. Una televisió en blanc i negre projecta imatges de l'època, reproduïdes també en una gran pantalla. No falten les típiques seqüències del NO-DO amb el victorejat Caudillo inaugurant pantans o presidint sota pal·li les processons del Corpus.

Els cinemes de barri, la ràdio i les cançons de l'època realcen el clímax de la posada en escena. La irrupció de Romula (Àngels Bassas, l'esposa) trenca amb la monotonia inicial. Mimada, espitosa, entranyable i interpel·lant als espectadors dibuixa un bon retrat de la dona frustrada per no assolir els seus somnis. Les baralles amb el seu marit per qüestions aparentment banals com la dels arranjaments de casa a la Costa Brava, ajuden a encendre la metxa de la hilaritat. L'actriu fins i tot es deixa anar cantant a Brel.

La quadratura del cercle arriba amb Abel Folk (Enric, l'amic). És diumenge i la seva visita és esperada com un detonant. L'actor encarna a la perfecció la imatge del 'bon vivant'. Seductor, elegant i sempre al dia de les últimes tendències, fa de pont en les decisions del matrimoni i entra en el joc de seduccir a l'esposa. Una obra molt interessant per fer una immersió en l'univers brossià.


Trivial