Diversión obligatoria

informació obra



Autoria:
Júlia Barbany
Intèrprets:
Júlia Barbany
Sinopsi:

Aquest any són diverses les propostes que porten al TNT una reflexió sobre els mecanismes de l’humor. Si a Noche Cañón, per exemple, la Sofía Asencio posa el bisturí sobre les entranyes del monòleg còmic, el procés d’investigació de Diversión Obligatoria parteix de la fascinació de la Júlia Barbany pel que en el món de l’empresa corporativa es tradueix com a mandatory fun.

Mandatory fun es refereix a aquelles activitats d’oci que una empresa organitza per reforçar la seva ‘cultura’ i mantenir motivades les seves treballadores. Sessions de risoteràpia, freaky fridays al bar de baix de l’oficina, portar jumpers de llana estampats pels volts de Nadal al més pur estil nord-americà - el més cutre guanya. Coses d’aquestes. Participació: obligatòria?

Estripant aquest humor forçat i un punt macabre fins a l’abstracció més absurda, a Diversión Obligatoria la Júlia fa un intent d’esporgar-ne l’essència per traçar un paral·lel amb la ‘dictadura del meme’ en la que veu instal·lada la seva generació. Tot i la precarietat que l’assetja, la ‘Generació Z’ típicament gestiona les sensacions negatives, l’angoixa i les depressions de la vida real mitjançant acudits visuals, fugissers i aspiracionalment virals a les xarxes. Un hàbit que corre el risc de convertir-se en actitud.

Per fer aquest exercici d’extrapolació, la Júlia s’ha llançat a construir la peça en col·laboració amb en Pol Clusella, sonidista, i l’Oriol Corral, escenògraf. Partint les tres del mateix imaginari però component-ho tot des d’una mentalitat molt sonora (més com una partitura que no un conte o un monòleg), busquen generar la sensació d’aquest humor estrany a escena, més que no explicar-lo mitjançant acudits en un sentit literal.

I al mig d’aquest espai oníric, on elements sonors i visuals coexisteixen de forma aparentment agradable, hi trobarem un personatge. Un home d’uns cinquanta anys, blanc, Boomer. La viva imatge d’aquella tristor que fa un punt de gràcia, un home atrapat en aquest chiste que és la vida contemporània. Un home que, per altra banda, es toca amb la Júlia en tant que ella també se sent, a estones, com si estigués plorant en una festa. 

Crítica: Diversión obligatoria

04/10/2022

Cínic patetisme

per Jordi Bordes

L'actriu úlia Barbany espera qui sap que en un espai aparentment idíl·lic (al costat d'un salt d'aigua) però en un espai sonor d'una turbina engegada que tapa el so que hauria de projectar el paratge verge. Per moments, el personatge està desorientat, esperant qui sap què (potser com aquell Godot que escrivia Beckett?). Sense pretendre figurar massa, li agradaria empatitzar amb un grup. I els únics que apareixen són uns executius que opten per trencar la seva rutina ballant enfundades amb banderes (en un quadre pervertit d'Aquellas que no deben morir). Com més va el seu cinisme, major és el patetisme. La seva vis còmica (que podria donar per fer imitacions de Mr Bean amb aquelles sortides impensables, d'inadaptat social però que prova d'agradar, igualment) la distancia més de la seva dignitat. Explicar acudits malament (que és un art per no perdre la compostura) acaba sent més ridícul que quan fa figures amb la seva pròpia merda. Leo Bassi, punk, ho urilitzava com una forma de revolta social. A Diversión obligatoria, tot és metàfora i busca el riure fàcil, primari (com les bombolles de l'escenari que simulen pets). El quadre descol·loca l'espectador que prova d'entendre una actitud estranya insòlita.

El caganer del pessebre habitualment, busca un lloc discret per atenuar el seu mal de ventre. Aquest personatge no espera que ningú l'observi i no té manies d'actuar on més còmode li resulti. Per què la performer decideix disfressar-se de bigotut i amb unes clarianes al cap que s'intenten tapar amb els cabells que van d'esquerra a dreta? Per què hi ha un paratge de natura fresca però en un ambient de bola de neu? Per què aquesta obsessió de mostrar la solitud sigui des del quadre o des de la incompensió dels que li riuen les festes (o potser el ridiculitzen)? són algunes de les preguntes obertes que cada espectador podrà plantejar-se després de la funció. Hi ha una buidor aparent que, egurament va carregada d'intencions. Potser deliberadament (o no) s'ha obviat acompanyar l'espectador en aquest viatge que fa una caricatura al món de l'oci, en què tot ha de ser brillant, divertit, fashion i triomfant. Potser aquest personatge decidiria convertir-sen en un Mr Bartleby (que com el de Preferira no fer-ho dels Amics de les Arts) i renunciar a metavers de Perfectia. Vist el panorama, l'home bigotiut abraçaria els d'Interior noche; però no està clar si ells el voldrien al seu particular foc de camp.