Donde empieza el bosque acaba el pueblo

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

‘Quina distància hi ha entre nosaltres i el món?’

Amb aquesta pregunta, suggeridora i plena d’implicacions polítiques, la jove companyia Monte Isla ha aprofitat la residència del TNT per explorar escènicament el concepte de paisatge. 

Un paisatge és, per una banda, una ficció. La paraula mateixa refereix a un acte de consum: ‘paisatge’ (que no ‘natura’) com a exemple de l’actitud tradicionalment colonitzadora d’occident. Però també refereix a una determinada manera de mirar – molt diferent a la que convencionalment utilitzem per a l’escena. Quan observem un paisatge no busquem judici ni significat, només una experiència sensorial reposada que ens arriba a través de la vista. Un tocar amb els ulls. 

Monte Isla ens convida a observar l’escena com si fos un paisatge, i a mirar aquest paisatge com si fos un quadre, un retall de realitat. I ens hi conviden, d’entrada, fent evident que allò que veiem és en tots els casos una qüestió de muntatge. Honrant la tradició ficcionalitzadora i les convencions que brinda l’artefacte teatral, Donde empieza el bosque acaba el pueblo esdevé així un lloc nou a ser descobert des d’aquesta perspectiva. En l’acte sempre subjectiu de la seva contemplació és on es produirà el contacte, l’intercanvi.

Un lloc, a més a més, on el cos humà (centre expressiu en les peces teatrals de tota la vida) es deslocalitza i cedeix importància a allò aparentment inanimat. Celebrant l’accident i permetent en part que la peça es configuri sola, els Monte Isla han compost la funció a partir d’un desenvolupament conjunt de llums, so, escenografia i intèrprets a la sala d’assaig. 

Ni casa ordenada ni bosc salvatge. Un jardí, potser, que s’ha nodrit d’allò caòtic i accidental que dona forma a la naturalesa més salvatge, i que en el seu disseny escènic no pretén amagar que seguim dins d’una màquina fascinant de fer ficcions a mida humana. Monte Isla busca el suggeriment poètic i la potència revolucionària i transformadora de la liminalitat, d’allò en procés, a cavall d’una cosa i de l’altra, galopant en cercles per veure què surt. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Donde empieza el bosque acaba el pueblo

05/10/2022

Els jardins penjants i metàl·lics de Monte Isla

per Ana Prieto Nadal

Entrem al jardí metàl·lic, opac i artificial ‒però enormement fascinant!‒ dels Monte Isla, una companyia gironina formada pels directors artístics Adrià Girona i Andrea Pellejero ‒una integrant del col·lectiu Las Huecas‒ i la productora Rut Girona. A Donde empieza el bosque acaba el pueblo, en què exploten escènicament el concepte de paisatge, compten amb la poderosa il·luminació de Gabriela Bianchi i la direcció tècnica d'Uriel Ireland, corresponsable de l'espai sonor.

El que ens planten a l'escenari és una mena de paisatge emancipat, que ofereix una experiència sensorial “sense judici ni significat”. Sobre la gespa artificial tres figures humanes irrompen maquinals com autòmats o alienígenes; després desapareixeran entre bosses d’escombraries de color negre quitrà, per cedir tot el protagonisme a la maquinària teatral. Entre el fum i la llum, senyoreja una opacitat gris que entranya un potencial liminar i epifànic; fa pensar, per moments, en la portentosa transició de La Trilogie des Contes Immoraux, l'espectacle que Phia Ménard va presentar al darrer Festival Grec.

A partir d'aquí tot ho ocuparan les composicions entre telons pesants i diferents sèries de tubs blancs. La frontalitat i la impenetrabilitat resulten aclaparadores i alhora magnètiques. No hi trobem ni el bosc ni el poble del títol: les fulles de tardor són artificials, i els troncs, verticals lumíniques; el fullatge brolla intempestiu de la tramoia, en una estampa bellíssima en què destaca la ingravidesa o suspensió d'una natura espúria, jardí artificial nascut contra tot pronòstic. Un quadre es retalla en aquest dispositiu, un paisatge dins el paisatge; la humanitat no hi apareix ni en pintura, però l'èmfasi està posat en la seva mirada ‒o en els focus que la mediatitzen‒. Curiosament, la proposta té en comú amb la peça Diversión obligatoria de Júlia Barbany, tan radicalment oposada en molts aspectes, el tema de la suplantació i del simulacre. Fins al punt que no podem evitar preguntar-nos ‒perversió absoluta‒ què va ser primer, l'original o la còpia?